Jutjar el PP i alhora salvar-lo

Bárcenas va desvelar finalment dilluns, davant d'un jutge de l'Audiència Nacional, la identitat de M. Rajoy, amb qui el tribunal ja ha descartat la possibilitat d'un acarament. Rajoy declararà en el judici sobre la caixa B del PP, però ho farà en qualitat de testimoni, una circumstància sobre la qual tenim precedents: el 2017, Rajoy també va haver de comparèixer com a testimoni davant de l'Audiència Nacional, en aquella ocasió perquè s'hi jutjava una part de l'anomenada trama Gürtel. També vam veure Rajoy declarant davant del Suprem el 2019, en el judici contra els polítics i activistes catalans de l'1-O: aquesta vegada, doncs, no es tractava d'un cas de corrupció del PP, sinó d'una cosa tan o més escandalosa: la utilització dels poders de l'Estat (les cèlebres clavegueres, ara reivindicades per un dels seus habitants més conspicus, Villarejo) per sufocar una ideologia política. Tant en una compareixença com en l'altra, Rajoy va prestar fals testimoni de forma manifesta (n'hi havia prou de contrastar les seves declaracions amb fets que són de domini públic). És plausible esperar que, en aquesta nova cita, es comporti de manera similar.

Les declaracions de Bárcenas venen a dir que la història del principal partit d'Espanya, així com la de l'administració i la governança de l'Estat, han estat durant molts d'anys un assumpte de delinqüents (començant pel mateix Bárcenas, esclar). No és res que no sabéssim: al cap i a la fi, precisament la sentència de la trama Gürtel va propiciar la moció de censura contra Rajoy i, amb ella, l'inesperat desallotjament del PP del govern d'Espanya. No tan sols Bárcenas, sinó el pur sentit comú, posa en evidència el fet que Rajoy havia de ser col·laborador necessari de les tracamanyes que es cometien en nom i en benefici del partit. No només ell: Bárcenas ja va acotar també un arc temporal de 28 anys d'existència de la caixa B, cosa que implica també els anys de lideratge de José M. Aznar, pràcticament l'únic membre dels executius que va dirigir que no ha estat investigat per corrupció.

Ben al contrari, al voltant d'Aznar (un president que va ficar Espanya dins una guerra il·legal i que, en els atemptats de l'11-M, telefonava personalment als directors dels mitjans de comunicació per convèncer-los que els havia comès ETA) s'ha dut a terme en els darrers dies una intensa tasca de rentat d'imatge, amb la tosca excusa del vint-i-cinquè aniversari de la seva primera victòria electoral. La situació del PP, agreujada per la tremenda ineptitud de Pablo Casado i els seus col·laboradors, és prou dolenta perquè hi hagi un toc a sometent per salvar el partit, peça essencial i indispensable del sistema polític espanyol tal com l'entenem fins ara. Si cau el PP, arrossega massa coses amb ell: interessa per tant a molts —també al PSOE— que aquesta caiguda no es produeixi. Com fer veure que es castiga la corrupció sense esbucar una estructura que, tanmateix, està podrida. Aquesta és l'operació a dur a terme, i no és fàcil.