Els jutges també comencen curs
L’obertura de l’any judicial és un d’aquests actes de pompa i circumstància en què l’estat espanyol mostra les seves millors gales i la seva escenografia més solemne, carregada de medalles, punyetes i foscors del Segle d’Or. La pàtina abarrocada va adherida a la idea que brilla amb més força en aquestes ocasions, i que no és tant la d’una justícia compromesa amb els valors de la democràcia com la de la indissoluble unitat d’Espanya, personificada en la figura del cap d’estat, el rei Felip VI.
Els darrers anys, l’obertura de l’any judicial s’havia vist marcada per una anomalia que ja quasi s’havia convertit en rutina: el bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que s’ha arrossegat durant cinc anys a causa, principalment, dels obstacles que hi posava la majoria conservadora. Això donava peu a una d’aquestes escenes prou al·lucinants, però també típiques, del sistema institucional i polític espanyol: els presidents del CGPJ, que també ho són del Tribunal Suprem, es queixaven amargament en els seus discursos de la no renovació del CGPJ en presència de la plana major de la cúpula judicial, del susdit rei d’Espanya i de totes les autoritats presents, i en donava la culpa “als polítics”, que ja se sap que cobren per això. Aquesta va ser la manera de procedir dels darrers presidents de la institució: Carlos Lesmes, que va acabar dimitint del càrrec en protesta per l’encallament de la situació, i el seu substitut, Vicente Guilarte, autor d’una resposta cèlebre a les crítiques contra l’immobilisme del poder judicial: “déjennos en paz”, un cant a la transparència.
Enguany, dos mesos llargs després que el PP i el PSOE arribessin a un acord per renovar el poder judicial, igualment han estat a punt d’arribar a l’acte d’obertura de l’any judicial sense haver resolt la qüestió de qui presidia el CGPJ i el Suprem. Al final es va resoldre la incògnita amb sorpresa: no ha estat un jutge conservador, com havia succeït durant els vint-i-vuit anys anteriors, sinó una magistrada progressista, Isabel Perelló de qui tothom, començant pel govern espanyol, ha subratllat el fet que sigui dona i catalana. No n’hi ha per a menys, tenint en compte que és la primera vegada que algú amb aquest perfil presideix el Suprem i el CGPJ.
L’enhorabona. Però això no treu, com assenyala Antoni Bassas, que ho tindrà complicat per revertir el descrèdit que s’ha guanyat la justícia en un país en què molts jutges i fiscals fa temps que actuen sense cap dissimulació com un actor polític més, i que ho fan vulnerant greument les normes de l’estat de dret, començant per la separació de poders. Ahir mateix comentàvem la jubilació d’un jutge com García-Castellón, que no és precisament cap figura insòlita ni solitària. Al contrari, obeeix a un patró segons el qual la justícia actua com el braç togat de la dreta nacionalista. Serà interessant escoltar si en diu res, d’això, la flamant presidenta Perelló en el seu primer discurs d’obertura de l’any judicial.
