En l'acte d'entrega de despatxos als nous jutges que han completat la seva formació a l'Escola Judicial de Barcelona, el rei d'Espanya va complir el que ja ve a ser una rutina, o una tradició, en el seu regnat: a saber, sortir en defensa de poders i institucions de l'Estat que es troben en fals o en evidència, començant per la mateixa Corona i acabant, en aquest cas, pel poder judicial, sense oblidar-se dels cossos i les forces de seguretat.
En el país de l'espionatge amb Pegasus, de l'operació Catalunya, de la policia patriòtica, dels informes policials falsos, de les proves judicials inventades i de l'òrgan de govern de la magistratura amb un mandat caducat de fa cinc anys, s'ha de tenir humor per sortir a presumir de la separació de poders i de la imprescindible independència del poder judicial. Fins a tal punt va voler fer-hi èmfasi el monarca, que va arribar a afirmar que “sense justícia, i sobretot sense una justícia independent, no existiria el vertader concepte d'una comunitat política democràtica”. Ho diu Felip VI, rei d'Espanya i cap de l'Estat pel fet de ser fill de l'anterior cap de l'Estat, el també rei Joan Carles, que actualment viu acollit per una dictadura, on va arribar fugint de la justícia del seu país per haver defraudat Hisenda.
A la cerimònia de graduació (diguem-ne així) dels nous jutges va prendre també la paraula el ja recurrent Vicente Guilarte, president provisional dels caducats. Igual que solia fer el seu predecessor Carlos Lesmes, un altre patriota d'alta volada, es va queixar amargament de la situació en què es troba el Consell General del Poder Judicial, però, als antípodes d'insinuar la més lleu autocrítica, en va culpar “els partits polítics”, que serien els culpables de tots els mals. Tanmateix, és prou sabut que el bloqueig en la renovació del CGPJ no és cosa “dels partits”, considerats en general i en abstracte, sinó d'un partit ben concret i conegut, amb el qual tradicionalment ha estat vinculat el més granat de la magistratura espanyola, descendents –d'altra banda– dels llinatges que han acaparat el poder a Madrid durant una quantitat indeterminada de generacions.
Guilarte, autor del crit de guerra “déjennos en paz”, i defensor de la idea (promoguda pels membres conservadors, i caducadíssims, del CGPJ) que les crítiques als jutges “minen la confiança de la ciutadania en el sistema judicial”, va avisar en aquesta ocasió que l'acció de la justícia “mai es podrà veure revisada en instàncies alienes a les jurisdiccionals”. És a dir, que l'acció dels jutges només podrà ser sotmesa al retret, si correspon, d'altres jutges, i mai a l'escrutini de les comissions parlamentàries d'investigació, com reporta Martina Alcobendas al seu article en aquest diari. No hi pot haver cap control sobre els jutges i el que investiguen, com ho investiguen i la finalitat amb què ho investiguen. Però la independència del poder judicial consisteix en impartir justícia cega, no en ficar el cap dins un forat com els estruços i esperar que la ciutadania es posi una bena als ulls.
