Hi ha un cert neguit sobre quina pot ser la conducta dels jutges que hagin d’aplicar la llei d’amnistia. Molts pensen en com han resolt alguns membres d’aquest col·lectiu els seus casos després de les reformes del Codi Penal en matèria d’agressió sexual, sedició i malversació. No han ignorat la reforma, però en comptes de seguir la voluntat declarada del legislador en els debats parlamentaris, han optat per acollir-se a interpretacions més aviat literals del redactat de les lleis que han donat l’esquena de manera sorprenent a les intencions del Parlament. Al Tribunal Suprem es van permetre fins i tot criticar algunes de les reformes, fent així una declaració clarament política que no només és condemnada per tota la normativa internacional que intenta garantir la independència judicial, sinó que és contrària a l’esperit i les intencions de la divisió de poders.
Aquestes conductes, excepcionals i molt rebutjades en països com el Regne Unit o Alemanya, malgrat tot el que es diu, són molt minoritàries entre el col·lectiu de jutges espanyols, que en absolut és monolític. El problema és que la posició que ocupen alguns d’aquests jutges dona més volada a aquests comportaments i fa que semblin unànimes a tot el poder judicial. No ho són. A més, cada jutge espanyol és independent, en el sentit que no està obligat a seguir el parer del Tribunal Suprem, o del Tribunal Constitucional fins i tot, si hi discrepa. Als EUA o al mateix Regne Unit sí que existeix aquesta obligació estricta dels jutges d’obeir la jurisprudència dels tribunals superiors, però no hi és habitualment als països de l’Europa continental. En el fons, aquestes actituds d’alguns jutges superiors espanyols provenen del mal exemple que des de fa uns anys representa el Tribunal Suprem dels EUA. Influenciat per magistrats ultraconservadors, ha protagonitzat una sèrie de sentències amb una forta càrrega política que no haurien d’haver existit mai.
A banda d’això, la qüestió és que es tem que el Tribunal Constitucional pugui declarar inconstitucional una eventual llei d’amnistia després d’un recurs d’inconstitucionalitat presentada pels diputats conservadors, o que, malgrat no ser així, alguns jutges presentin davant del mateix tribunal l’anomenada “qüestió d’inconstitucionalitat”, que no suspèn la vigència de la llei però sí que n'impossibilita l'aplicació en el cas concret d’aquell procés mentre no es resol, cosa que equival a una suspensió de facto que pot convertir-se en total si tots els jutges fan el mateix i el Tribunal Constitucional no es dona una certa pressa en fer la seva tasca. Pot afanyar-se, certament, però necessita temps i, en tot cas, cal esperar a la seva decisió en una sentència que inevitablement serà important, digui el que digui. No és en absolut anormal que un estat tingui l’amnistia, però cal constitucionalitzar-ne els límits, perquè cal ser ben conscients que és una institució predemocràtica. L’avantatge és que aquests dies estan sortint un reguitzell d’arguments a favor i en contra, la qual cosa afavoreix que el debat ja estigui molt avançat quan l’assumpte arribi, com sembla presumible si s’aprova la llei, al Tribunal Constitucional.
En darrer lloc, s’ha especulat amb la possibilitat que alguns jutges presentin una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Els efectes són els mateixos que els de la qüestió d’inconstitucionalitat: es paralitza el procés en què s’ha de considerar l’amnistia, la qual cosa implica novament la suspensió en aquell cas concret, o en tants casos concrets com els jutges considerin presentar l’esmentada qüestió. El Tribunal de Justícia pot trigar al voltant d’un any a emetre la seva sentència, malgrat que en aquest cas cal dir que els arguments per considerar que una amnistia no és coherent amb el dret europeu són veritablement marginals i molt difícilment afectarien aquesta amnistia. A més, el pronunciament del Tribunal afectaria tots els països de la Unió Europea, la qual cosa fa encara més difícil un pronunciament en contra. Segons com es plantegin les qüestions, el Tribunal de Justícia podria fins i tot inadmetre-les a tràmit, si detecta només un ànim dilatori per part dels jutges. També ho podria fer el Tribunal Constitucional, però és molt menys probable perquè els dubtes de constitucionalitat existeixen realment i cal resoldre’ls. No se’ls pot girar l’esquena.
Val a dir que tot seria més fàcil amb un gran consens polític sobre certes qüestions a Espanya.
