La jutge de la Tamara

La jutge, una jutge, ha declarat innocent Tamara Carrasco. Se l’acusava –no ho oblidem– de terrorisme, perquè van trobar a casa seva una careta de Jordi Cuixart, i perquè en un àudio de Whatsapp destinat a un grup privat, explicava que s’havien decidit talls de carreteres com a protesta. La protesta és un dret. La jutge, una jutge, critica la policia pels càrrecs, per haver-la mantingut un any, un any sencer, confinada al seu poble sense poder-ne sortir, sense haver contrastat les proves, que no existien.

Això ens porta, doncs, a l’altre jove –Adri Carrasco– que, acusat dels mateixos càrrecs, va fer bé de fugir a l’estranger. Si ara torna, ¿pot estar segur que l’absoldran com seria just, perquè ja no era just admetre a tràmit aquest nyap policial? No en pot estar segur, perquè depèn del jutge, suposo.

Què passaria si el judici del Procés que es va fer –de manera errònia– al Tribunal Suprem s’hagués fet on tocava, amb un jutge, amb una jutge independent? ¿Les paraules d’Enric Millo i les de la policia parlant de “violència com no havien vist ni en els anys d’ETA” no haurien merescut una reprovació per part d’un magistrat, d’una magistrada, amb honestedat? ¿Les paraules de Montserrat del Toro, dient que Carme Forcadell era allà quan no hi era, i que hi havia cares al vidre de la porta, quan és impossible, perquè estava custodiat per mossos i ningú no va passar de la vorera, haurien condemnat aquests polítics i activistes a dotze anys de presó?

Hi ha jutges bons, jutges honestos, jutges que creuen en la justícia. Jutges que s’avergonyeixen de les maniobres obscures i tafurs dels seus companys. Jutges que, per damunt de tot, creuen en la veritat, en la justícia. A mi em va tocar una jutge d’aquestes –era una dona, també– quan vaig cremar la Constitució Espanyola i Vox em va denunciar. Impartir justícia depèn, sobretot, de la intel·ligència. M’encanta que aquesta jutge, doncs, renyi la policia per haver-ho fet malament. Potser volent.