El rei Felip de Borbó va venir a Barcelona a presidir l’acte de lliurament de diplomes als nous jutges i m’ha cridat l’atenció que la majoria de comentaris –tant aquí com a Madrid– han girat al voltant de la seva figura, per raons previsiblement oposades. Els mitjans s’han aferrat a un desplegament marca de la casa: inexpressiu, poc empàtic, ple de tòpics sense cap sorpresa: “Sense justícia independent no hi hauria veritablement el concepte de comunitat democràtica”, “Tots hem de preservar i respectar la independència de la justícia”, “Els jutges han de ser independents, inamovibles, sotmesos a l’imperi de la llei”. I no segueixo per no avorrir-vos, un compendi de retòrica institucional. Naturalment, segons el lloc des del qual es llegia, la interpretació variava: a Madrid predominaven els elogis, atribuint-li una defensa incondicional de la justícia, i aquí s’insistia a posar en dubte una retòrica de suport sense fissures al poder judicial, en un moment que n’hi ha moltes d’obertes. Tot previsible.
Per això m’ha sorprès que ningú hagi fet gaire cas d’allò més destacat d’aquest acte de consagració d’uns quants novicis de la justícia: la intervenció del president interí del Consell General del Poder Judicial, Vicente Guilarte, que va anar al gra i sense floritures. Directe als jutges, en el convuls panorama actual, va dir: “No tingueu la temptació d’influir en l’activitat política”. Unes paraules que són una ullada al sol enmig de la nebulositat actual. El sol fet d'haver de dir-les ja resulta indiciari. I amb la mateixa contundència va apuntar directe a la política: “Han provocat una degradació vicaria de la nostra professió. Són ells els que l’estimulen”. Després d’advertir que possiblement seria la seva darrera intervenció en actes d’aquest tipus, ho va deixar clar: “La independència del poder judicial exigeix que la política atengui la renovació del Consell”, que és un deure que tenen. I que el PP fa cinc anys que té paralitzada perquè creu que el beneficia. És a dir, que no té cap mena de vergonya d’utilitzar políticament el poder judicial. I ho fa de la pitjor manera: condicionant els nomenaments en benefici propi. És a dir, posant en evidència que la justícia no és independent.
“La independència –va dir Guilarte –és bàsicament l’aïllament respecte de la influència dels poders de l’Estat. I com a garantia dels ciutadans, és bidireccional: ni jo influeixo en l’activitat política, ni vull que influeixin en la meva”. ¿No és curiós que sigui per enaltir-lo o per criticar-lo hagin merescut més atenció les previsibles paraules del rei que el contundent testament del jutge?
