La jutge d’Olot i el català a la justícia
S’ha publicat recentment que la jutge que va increpar dues advocades per haver fet ús del català en un jutjat d’Olot (en concret, “per no utilitzar l’espanyol, idioma universal”) es va sentir “constantment assetjada” i sotmesa a una “tensió” exagerada per part de les advocades. La notícia pot provocar, d’entrada, una reacció d’incredulitat: el món al revés? ¿S’han invertit els papers? Alhora, però, ens convida a preguntar-nos per què continuen donant-se situacions d’aquest tipus; i, sobretot, com pot aparèixer un jutge en certs mitjans com el subjecte perseguit o assetjat quan han estat les parts del procés les que han vist limitats els seus drets lingüístics.
Les raons de fons hi són, i mostren que el problema no és de la jutge d’Olot ni pot tractar-se exclusivament com una falta de consideració, en la línia de l’amonestació que va imposar a la jutge la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L’explicació, dels fets i de la seva interpretació subjectiva, s’ha de cercar fonamentalment en un sistema judicial estatal que es nega a evolucionar en el terreny lingüístic i més aviat dona mostres del contrari.
Començant pel tractament legal del català, la llei orgànica del poder judicial de l’any 1985, i els seus reglaments de desplegament dels anys 90, no ha sofert cap canvi positiu, malgrat les incomptables iniciatives presentades a les Corts Generals. A grans trets, el coneixement del català constitueix només un mèrit que els membres del poder judicial poden adduir per progressar en la carrera judicial -segons les dades, aproximadament la meitat dels jutges i magistrats destinats a Catalunya no tenen acreditat un nivell mínim de coneixement de llengua catalana-, però sense que això comporti l’obligació o necessitat d’utilitzar-lo, com palesa el reduït 8,4% de sentències dictades en català l’any 2015.
El règim d’ús de la llengua catalana davant dels tribunals resta condicionat a la voluntat de l’òrgan judicial (“també poden fer servir la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma”, diu l’apartat segon article 321 de la LOPJ), després d’establir imperativament que “en totes les actuacions judicials els jutges i tribunals han de fer servir el castellà, llengua oficial de l’Estat” -article 231.1 LOPJ-, i a la manca d’oposició de les parts en el procés.
El català és llengua oficial de l’administració de justícia a Catalunya (com també ho és a les Illes i al País Valencià), però en la pràctica rep la consideració més pròpia d’una llengua (minoritària) mancada d’aquest estatus: els ciutadans tenen reconeguda la possibilitat -o el dret- d’utilitzar-la, però sempre que això no afecti la “unitat” del sistema ni de la seva organització lingüística. Diversament, en estats com Bèlgica, Suïssa, el Canadà o Finlàndia, els tribunals inferiors s’adapten al règim lingüístic territorial (majoritàriament, unilingüisme en la llengua de la regió), mentre que als tribunals superiors o federals -i certs òrgans judicials situats en les àrees bilingües- es garanteix, pel seu origen geogràfic o mitjançant exàmens lingüístics, la presència de magistrats capacitats en les diferents llengües oficials, per tal de garantir el dret de les persones a utilitzar la llengua oficial triada en el procediment.
És sabut que corporativament els jutges i magistrats es mouen en un entorn laboral estatal (material de treball bàsic, possibles destinacions, criteris de promoció, formació, etc.). Més enllà de l’estricte “poder judicial”, l’acció de les institucions estatals -el govern central, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, i el mateix Tribunal Suprem- ha tractat de minimitzar els compromisos assumits en el marc de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (tractat ratificat pel Regne d’Espanya l’any 2001), que obliga a dur a terme, a petició d’una de les parts, el procés en català i a estructurar el sistema de selecció i formació dels jutges per garantir-ho. No han servit de res els advertiments repetits del Consell d’Europa (en els anys 2005, 2008, 2011 i 2016) sobre l’incompliment de l’article 9 de la Carta, ni els seus requeriments de mesures pràctiques per garantir la presència adequada d’aquestes llengües en els tribunals i eliminar les inèrcies contra el seu ús.
El problema és, doncs, d’estatus jurídic del català. Que els jutges sabessin català, amb l’esquema que fos (requisit, formació obligatòria), seria el mínim per començar a pensar en un ús normal de la llengua entre els operadors jurídics. I seria també coherent amb el pluralisme lingüístic que els articles 3.2 i 3.3 de la Constitució espanyola diuen que cal reconèixer i protegir. Quan el sistema estatal vigent ho deixa pràcticament tot a la voluntarietat, en un context en què res no empara l’ús del català, el cas d’Olot n’és el resultat previsible, com previsible és que es torni a repetir.