Justícia tardana per al ‘carnisser de Bòsnia’

Només vaig veure Ratko Mladic en persona una vegada. Era el general que comandava la màquina de guerra que assolava Bòsnia i supervisava el setge medieval de Sarajevo, la capital, on jo vivia i treballava de periodista. Em passava els dies al dipòsit de cadàvers comptant els morts i als hospitals visitant nens que havien quedat cecs a causa de la metralla.

Un dia gèlid del 1993, mentre una pluja de bombes fustigava Sarajevo, vaig pujar en cotxe al mont Igman, una muntanya estratègica situada al sud-est, travessant les línies serbobosnianes del front. En un camí de terra envoltat d’un bosc de pins, vaig trobar el general Mladic plàcidament assegut al seu totterreny i, dubtant, em vaig acostar a la finestra del vehicle per preguntar-li per l’operació humanitària de Sarajevo. Feia temps que no s’havien repartit aliments, li vaig dir, i la població es moria de gana. ¿Deixaria passar els camions carregats de vitualles?

El carnisser de Bòsnia, un sobrenom que al meu parer quedava una mica curt, em va mirar fixament i va xiuxiuejar alguna cosa al seu ajudant de camp. L’ajudant em va dir: “El general diu: «Digues a la noia periodista que si s’acosta més, l’atropellaré»”. Tot seguit va afegir en anglès: “I ho farà”.

Dimecres, a l’Haia, el Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia va declarar Mladic culpable de genocidi i crims de guerra. El conflicte de l’antiga Iugoslàvia, que va durar tres anys -del 1992 al 1995-, va ser un enfrontament aferrissat que va provocar 100.000 morts i 2,2 milions de desplaçats. Més de 50.000 dones van ser violades. Es van esquinçar i destruir vides anònimes.

Cada dia d’aquella terrible guerra, quan em pensava que ja havia sentit explicar la pitjor violació dels drets humans possible, acabava passant alguna cosa encara més esgarrifosa. Després de cobrir la guerra, vaig passar els vint anys següents seguint la pista a Mladic: des que es va amagar a Sèrbia fins als seus dies a l’Haia i la seva condemna final, passant per la seva pròpia tragèdia personal -la mort de la seva filla, que, molt probablement, es va suïcidar pels crims del pare.

De vegades, s’acaba una guerra, però mai no s’arriba realment a fer justícia. Aquest mes fa 22 anys que en una base aèria d’Ohio es va posar fi a la cruenta Guerra de Bòsnia amb els Acords de Pau de Dayton, negociats pel diplomàtic nord-americà Richard Holbrooke. Els acords van aturar les matances immediates, però també van congelar els fronts i no van garantir del tot que els malfactors paguessin pels seus actes.

Durant molts anys, la majoria dels peixos grossos responsables dels pitjors crims de guerra (Mladic, el líder serbobosnià Radovan Karadzic i el president de Sèrbia Slobodan Milosevic) es van moure amb llibertat mentre les seves víctimes eren mortes o havien de viure amb el fet que aquests homes seguissin impunes. En llocs allunyats de l’Haia -a Sarajevo, Zvornik i Mostar, indrets on es van cometre autèntiques atrocitats-, hi havia poca fe en l’efectivitat del Tribunal.

El tribunal de crims de guerra, constituït el 1993, ha imputat més de 160 persones. La condemna de Mladic és l’última peça, la culminació dels relats de 5.000 testimonis sobre els fets d’aquells dies foscos.

Però aquesta és una xifra ínfima en comparació amb el nombre de dones violades, localitats sotmeses a una neteja ètnica i la humiliació i l’agonia de les persones que van veure com la seva vida s’aturava en el temps mentre la guerra es feia interminable. Com vaig poder comprovar de primera mà, els homes que havien comès els actes més perversos -els que havien disparat a dones i criatures, cavat les fosses comunes de Srebrenica o participat en les violacions col·lectives a Foča i altres localitats bosnianes- estaven lliures. Al meu parer, els veritablement malvats eren aquells homes.

Molts anys després de la guerra, a Srebrenica, vaig conèixer una dona que estava mentalment destrossada. Durant el conflicte, quan era una adolescent, l’havien retinguda al famós institut de Foča i l’havien violada desenes de vegades. Per a ella, la justícia era una il·lusió irrisòria. Em va explicar que cada dia veia un dels seus violadors pel poble d’on eren originaris tots dos. Sabia que a ell mai no el portarien a l’Haia ni hauria de respondre pels seus actes davant de la justícia: el Tribunal ha jutjat molt pocs homes per violació.

Era ella, la víctima, la que abaixava la mirada avergonyida quan es creuaven pel carrer i ell, el violador, el que li passava triomfant pel costat. No era un cas excepcional. Vaig entrevistar mares i filles a qui havien violat l’una a la vora de l’altra i encara veien els seus violadors per les poblacions a les quals havien tornat després de la guerra.

Mladic anirà a la presó de per vida. Però té 75 anys. Què vol dir tan poc, tan tard? Què passa amb les famílies que encara busquen les restes, els ossos, dels seus?

Què passa amb els fills nascuts de les violacions comeses als centres de violació, criatures concebudes en l’odi per diluir el patrimoni genètic dels musulmans amb sang sèrbia o croata? Què passa amb la destrucció d’incomptables llibres otomans extraordinaris del fons de la Biblioteca Nacional de Sarajevo, bombardejada sense descans perquè era un símbol de multiculturalitat? Quantes generacions han de passar perquè s’esvaeixi aquest odi?

I quina mena de missatge envia el procés a les víctimes de conflictes actuals, als que viuen una situació bèl·lica a Síria, a Zimbàbue, al Iemen? Servirà el veredicte sobre els crims de Mladic, que s’ha gestat durant 22 anys, per donar-los l’esperança que es pot impartir una justícia veritable sense dilació? No ho crec. De vegades, cal temps perquè es faci justícia, però 22 anys són una espera massa llarga.

Cal dotar els mecanismes que garanteixen la justícia internacional de més capacitat per ser incisius i evitar que donin una imatge d’esgotament, cinisme i desencert, com ha fet massa sovint el Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia. Potser llavors, els Robert Mugabes, els Baixar al-Assads i els Joseph Konys sabran que el que han fet mai no quedarà impune. Que els seguirem, els localitzarem, els agafarem. Que mai no es podran amagar ni escapar.