El TSJC no ha perdut l’oportunitat d’entrar en la campanya electoral. Sembla que el tribunal vol forçar una convocatòria electoral en un moment de màxima ocupació hospitalària i alta circulació del virus. Apel·len, irònicament, a la necessitat d’acabar aviat amb la provisionalitat institucional que ells mateixos van provocar amb la inhabilitació del president Torra.
El tribunal apel·la a un suposat “interès públic” per precipitar les eleccions. Tots els representants al Parlament van estar d’acord, sobre el paper, a posposar les eleccions. Però els magistrats s’atorguen una capacitat, si més no sorprenent, d’interpretar l’interès públic per sobre del que pensen els representants de la ciutadania.
Però no cal ser ingenus. Veient la trajectòria del TSJC, no costa gaire de creure que els magistrats es vulguin alinear amb els interessos del govern (i l’estat) espanyol, que fa una aposta molt forta perquè Salvador Illa sigui el proper president de la Generalitat. I, en aquesta operació Illa, sembla que un endarreriment electoral representava un risc molt gran, per algun motiu que desconeixem. No cal recórrer a teories de la conspiració, només cal un alineament d’interessos, que en aquest cas és evident, i fàcilment obre la porta a mecanismes de coordinació espontània. Afortunadament, però, l’èxit d’aquestes operacions es dirimeix a les urnes i al Parlament, tal com va passar el 2017, quan la candidata era Inés Arrimadas.
El context és important per interpretar les coses. El mateix dia que mantenia les eleccions del 14-F, el TSJC resolia inhabilitar el conseller encarregat d’organitzar-les, per la seva col·laboració com a alcalde amb el referèndum de l’1 d’Octubre. Cal recordar que abans diversos jutjats havien arxivat moltes causes semblants contra altres alcaldes i alcaldesses. Però el conseller Solé és una peça política de caça major. Abans, el mateix tribunal havia inhabilitat el president Torra per un retard en despenjar una pancarta, els membres de la mesa del Parlament per permetre debats, i el president Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per organitzar el 9-N.
Amb aquests antecedents, doncs, el que ha passat aquesta setmana no ens hauria de sorprendre. Però sí que ens ha de preocupar. Perquè aquest activisme judicial, que persegueix i inhabilita càrrecs públics per qüestions menors i interpretacions forçades per la seva ideologia, és la principal amenaça a la democràcia a Catalunya. El poder judicial s’ha acostumat, a més, a imposar decisions als altres poders democràtics, en àmbits tan diversos com la gestió de la pandèmia o els percentatges d’ús de les llengües a l’ensenyament. I sovint ho fa amb uns biaixos ideològics molt evidents.
El cas de les llengües a l’ensenyament és potser un dels exemples més il·lustratius en aquest sentit. Només cal comparar el que resol el TSJC a Catalunya amb el TSJCV al País Valencià: mentre a Catalunya obliga a un percentatge del 25% de castellà, al País Valencià els jutges van rebutjar un decret que preveia un sistema semblant al que volen imposar a Catalunya. És a dir, que el que imposen a Catalunya ho rebutgen al País Valencià, perquè en un cas empitjora la situació de la llengua catalana, i en l’altre la millora.
Tot aquest activisme judicial es revesteix, esclar, de molta tècnica jurídica, i d’un discurs ideològic molt particular. Es fonamenta en una concepció molt estreta de l’estat de dret que és la predominant en la cultura jurídica espanyola. És una concepció estrictament procedimental, que oblida la dimensió substantiva de l’estat de dret. I es basa en una mitologia segons la qual el que fan els jutges és una mera aplicació mecànica de la llei. Des d’aquesta perspectiva, qualsevol decisió que prengui el poder judicial és legítima i correcta si formalment ha seguit els procediments. I qualsevol argument crític sobre la dimensió substantiva de les decisions judicials és rebutjat com un atac a l’estat de dret i a la democràcia. Però, com és sabut, aquesta concepció estrictament procedimental permet i ha permès històricament acomodar moltes vulneracions de drets i molts sistemes autoritaris.
I, per això, tot i que el poder judicial decideix assumir un paper activista, i eixamplar el seu radi d’actuació tant com pot amb uns biaixos ideològics tan evidents, sovint llegim que no se’n poden qüestionar les decisions. Perquè fer-ho, diuen, equival a voler que el poder executiu i el legislatiu puguin actuar sense límits. I, de seguida, alguns juristes i polítics (o expolítics) amb poca imaginació recorren a comparacions efectistes però poc rigoroses amb altres casos en què les amenaces a la democràcia i les vulneracions de drets provenen del poder executiu, com Hongria.
Aquesta és una visió interessadament reduccionista de la qüestió, que en bona part s’explica per la ideologia que protegeixen els jutges activistes. El bon funcionament de la democràcia requereix, evidentment, un equilibri de poders. I això demana el control judicial dels altres poders per protegir drets, esclar. Però tan important com això és la vigilància democràtica al comportament del poder judicial. Perquè per preservar una mínima qualitat democràtica, el govern dels jutges no hauria d’expandir-se de manera descontrolada sobre els àmbits de decisió dels poders que sí que són escollits democràticament. I tampoc no hauria d’actuar amb la parcialitat manifesta amb què ho fa sistemàticament a Catalunya. I quan el poder judicial fa això, ha de poder ser objecte de qüestionament i crítica política. Perquè aquesta crítica política a una justícia polititzada que entra quotidianament en política no és només legítima (només faltaria), sinó que és molt convenient, i fins i tot necessària, per preservar una mínima qualitat democràtica.
Jordi Muñoz és politòleg.
