Fa pocs dies vaig començar les classes del segon trimestre, amb un esforç important tant dels alumnes com meu. La modalitat en línia no només requereix una adaptació tècnica sinó també un canvi total en la manera d’ensenyar. Una mica s’havia avançat, amb la denominada flipped classroom (en què l’alumnat treballa els temes prèviament), però l’absència de presencialitat ho fa tot més difícil i impersonal.
En qualsevol cas, vaig començar com sempre, explicant que el dret penal havia de ser l’últim recurs a què ha de recórrer la societat per facilitar la convivència, una idea que per descomptat no s’ha portat a la pràctica. Ben al contrari, la proliferació de tipus penals, així com les penes de presó, ha estat una constant en els últims temps. És indubtablement un clar contrasentit que una societat evolucioni en gairebé tot, i esdevingui més lliure, i que per contra continuï creient que castigant més i més durament assolirem una convivència més bona. No és estrany, doncs, que, en preguntar als alumnes quins delictes suprimirien del Codi Penal, majoritàriament opinessin que aquells que afecten la llibertat d’expressió.
Mai he compartit la idea que la moderació sigui tèbia, o que no es pugui ser amable o generós, o que cal poder dir les coses sense ofendre. Sé que aquesta postura no ven ni en tertúlies televisives ni en política. Però és que, a més, considero que per regla general qui coneix a fons un tema no ha de recórrer sistemàticament a l’atac, sinó que pot fer servir arguments molt més convincents.
Però això no significa que els nostres costums no hagin canviat, i molt; només cal mirar la manera de vestir de la gent, igual com els seus comportaments i actituds. De manera que coses que en el passat podrien ofendre avui es veuen amb normalitat. En aquesta línia, protegir penalment els possibles atacs a la ideologia, la religió, les creences, la situació familiar, la identitat sexual, la raça, etc., per a mi no té sentit. Certament algunes accions o manifestacions poden arribar a ser clarament ofensives i en conseqüència no només poden sinó que han de ser criticades i/o protegides des de la moral i l’ètica, però no des del dret penal. Però, a més, aquests delictes estan descrits de manera molt genèrica i són difícils d’interpretar perquè estan mancats de l’objectivitat necessària. Si a això hi afegim que per a aquests casos el Codi Penal preveu penes de presó, encara resulta més incomprensible. I el mateix diria d’altres delictes com l’anomenat enaltiment del terrorisme o el d’injúries a la Corona. En termes generals, es tracta de figures que es basen en un concepte d’autoritat que no admet qüestionaments i que exigeix una mena d’acatament i tractament de submissió. I un apunt: voldria refrescar la memòria sobre la posició del TEDH respecte a la llibertat d’expressió quan manifesta que també empara opinions que poden inquietar, ferir o ofendre un sector de la societat.
No fa pas gaire temps que aquí encara es protegia el pater familias a través del dret de correcció, amb la possibilitat d’imposar determinats càstigs als fills. Tant en el fons com en la forma, era una protecció per al progenitor i no per als fills. Moltes de les coses que van passar en les famílies en el passat i que han quedat ocultes durant molt temps es devien sens dubte a aquesta forma d’autoritat inqüestionable. Els seus efectes negatius i dolorosos lamentablement van durar molt temps.
És evident que actualment els delictes contra la llibertat d’expressió necessiten una reforma, però la manera com s’ha d’abordar no és unitària. Hi ha qui diu que no s’ha de legislar en calent; d’altres, que s’hauria de fer una reforma global del Codi Penal, ja que hi ha molts altres delictes que també necessiten una revisió -com per exemple la rebel·lió i la sedició- llargament anunciada, i, per tant, cal evitar una reforma amb pedaços aïllats. I hi ha qui defensa que el millor és eliminar-los del Codi Penal com més aviat millor, per evitar, així, els riscos que la seva permanència implica per a la llibertat d’expressió.
Però hi ha una cosa que no acabo d’entendre: mentre dura aquesta tramitació, jutges i tribunals haurien d’exercir un altre paper. Sens dubte podrien interpretar de manera restrictiva uns tipus penals tan oberts i inconcrets que els permetrien en la majoria dels casos una sentència absolutòria o, si més no, evitar les penes de presó. Però, sense anar més lluny, el cas de Pablo Hasél és clarament il·lustratiu de la posició contrària, si finalment ha d’entrar a complir una pena de presó. Certament, els vots particulars al·legaven que “una sintonia ideològica no podia identificar-se com una crida a la violència”, però van ser una minoria.
En el passat hi va haver jutges compromesos amb els drets humans que van evitar amb arguments jurídics condemnes per temes polítics o morals, com l’homosexualitat, la perillositat o l’avortament, quan estaven prohibits. Em pregunto per què actualment la nostra justícia no és capaç d’evolucionar i adoptar respecte als delictes de llibertat d’expressió resolucions ultrarestrictives fent un esforç per adaptar-se a la societat en què vivim.
