Justícia espanyola: un abans i un després
Portem una temporada crítica per a la justícia espanyola. Fa molts anys, gairebé des de sempre, que està afectada per unes deficiències estructurals insuportables en termes de mitjans materials i personals. A més, arrossega un molt antiquat i gens transparent sistema d’oposició per esdevenir jutge que ha estat objecte de duríssimes crítiques, en gran mesura encertades. A més, s'hi suma la politització per al nomenament dels magistrats que cobreixen les places dels més alts tribunals del país, evidenciada per la impresentable manca de renovació del Consell General del Poder Judicial, que ja fa gairebé cinc anys que té el mandat expirat perquè el Partit Popular, com s’ha denunciat de manera unànime, desitja esperar a veure si guanya les properes eleccions per mirar de conservar la majoria de vocals proposats per aquest partit dintre de l’òrgan. Un impresentable despropòsit que ja ningú no pot negar sense ruboritzar-se.
Ara, però, s'hi suma un nou element de crisi, aquest de molt més recorregut perquè afecta l’estructura democràtica de l’Estat. Fa temps el Tribunal Constitucional, abans de la seva renovació, ja havia protagonitzat alguns episodis de rebel·lia, ni més ni menys que al Tribunal Europeu de Drets Humans, en sentències sobre llibertat d’expressió, cosa que feia que Espanya incomplís els seus compromisos vers el Consell d’Europa, òrgan al qual pertany l’esmentat tribunal europeu. Aquesta conducta desobedient va afavorir que, fa poques setmanes, sis magistrats del Tribunal Constitucional decidissin, al marge de qualsevol lectura raonable de les lleis, paralitzar la tasca del poder legislatiu per evitar que entrés en vigor una llei que propiciava que accedissin a la seva funció els nous magistrats ja nomenats del tribunal, i a més es van negar a abstenir-se els magistrats que precisament per aquesta renovació perdrien el càrrec, i que, per tant, hi tenien interès directe. Tota una agressió amb majúscules al dret fonamental, al jutge imparcial i a la separació de poders que, sortosament i gairebé per casualitat, finalment no va tenir conseqüències. Però va establir un mal precedent.
Per la seva banda, el Tribunal Suprem no només s’ha resistit també a la tasca del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas d’Arnaldo Otegi, tot ordenant no la reparació d’Otegi sinó la repetició del procés pel qual ja va ser condemnat i va complir condemna... Un altre capítol desagradable va ser la no suspensió de la condemna a Oriol Junqueras quan va ser escollit diputat del Parlament Europeu i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, prèvia pregunta del mateix Tribunal Suprem, va disposar la seva posada en llibertat perquè pogués accedir al càrrec, cosa que el Tribunal Suprem no va permetre. De fet, aquest mateix tribunal de la Unió Europea, en la darrera sentència relacionada amb el Procés, dona alguns arguments de pes per dubtar de la competència del Tribunal Suprem en aquest cas, cosa que és més que un advertiment. Cap tribunal nacional pot donar l'esquena a Europa.
Tanmateix, ara s’ha dut a terme un autèntic trau en l’ordenament jurídic, tot i que disfressat de compliment de la llei. El Parlament ha fet una reforma dels delictes de sedició i malversació amb una voluntat declarada molt evident i de la qual queda constància en els debats parlamentaris: rebaixar la duresa del primer delicte, canviant-lo fins i tot de nom, i fent que l’ànim de lucre en el delicte de malversació no es pugui interpretar en els antics termes expansius que havia disposat la jurisprudència. Doncs bé, coneixent-ho clarament tot plegat, el Tribunal Suprem decideix en contra de la voluntat del legislador i es permet fins i tot el luxe de criticar expressament la seva obra. És a dir, no és només posar en qüestió la tasca d’un altre poder de l’Estat, sinó, a més, vantar-se d’haver-ho fet.
De vegades, en algunes converses privades se sent parlar de “patriotisme jurisdiccional” per justificar aquestes actuacions. No, no són patriotes. Qui aprofita la seva feina per atacar frontalment la separació de poders no és un patriota sinó tot el contrari. Ningú que estimi veritablement el seu país pot desitjar posar greument en qüestió el principal fonament de la democràcia: la separació de poders. És per això que aquestes conductes, particularment la darrera, marquen un abans i un després del qual la majoria no és gaire conscient.
La situació té mala solució. S’ha condescendit massa, des de tots els àmbits polítics espanyols, en els excessos que es van observar en el cas del Procés, i que ara són objecte d’enjudiciament al Tribunal Europeu de Drets Humans. Cal, doncs, confiar en aquest òrgan.
