Justícia de part
Si el moment polític no fos tan ofuscat, hauria de ser clar que l'objectiu de la justícia espanyola —o de la seva cúpula, si més no— és fer caure l'actual govern d'Espanya. Si revoquen el tercer grau i l'article 100.2 per als presos polítics catalans, o si obren un nou procés judicial contra Arnaldo Otegi (després que la justícia europea dictaminés que va estar sis anys a presó per una sentència d'un tribunal no imparcial), és per damunt de tot amb el propòsit de treure Pedro Sánchez de la Moncloa i Pablo Iglesias de la vicepresidència. Naturalment que també hi ha la voluntat de perseguir l'independentisme català i basc, i hi ha, en el cas dels catalans, un desig gens ocult de revenja per l'1-O, un odi i un rancor que no es veuen mai assaciats, una coïssor malaltissa per “acabar amb l'independentisme català d'una puta vegada”, per fer servir paraules del comissari Villarejo, al capdavall un dels grans protagonistes de la política espanyola de les últimes dècades. Però la primera prioritat, allò que els importa de debò, és recuperar el govern d'Espanya per al PP, o per a una aliança de PP i Vox, o de PP, Vox i Ciutadans. Els independentistes catalans i bascos són l'excusa i l'instrument per aconseguir-ho.
Volen fer caure Pedro Sánchez i el PSOE perquè Pedro Sánchez i el PSOE governen en coalició amb Unides Podem i amb el suport d'ERC i Bildu, i això obliga Pedro Sánchez i el PSOE a fer determinades coses: tramitar els indults dels presos polítics catalans, per exemple. Si Pedro Sánchez i el PSOE governessin amb Ciutadans, o amb majoria absoluta, farien unes altres coses, i la cúpula judicial ja no els voldria fer caure del govern. Òbviament, Pedro Sánchez i el PSOE no governen amb la majoria que governen per convicció, sinó per necessitat. No perquè creguin en el diàleg ni en les polítiques progressistes ni en una resolució democràtica i acordada del conflicte de Catalunya amb Espanya, sinó perquè no els queda cap altre remei. Però això els converteix en objectiu a abatre per al nacionalisme espanyol de dreta, tant el polític com el judicial com el mediàtic. O el militar: dins dels 26 milions de ciutadans espanyols que el general Beca considera que cal afusellar, no tan sols hi ha els independentistes catalans i bascos i la gent d'Unides Podem, sinó també el PSOE amb la seva actual executiva, així com els seus militants o votants.
L'independentisme català faria bé de no continuar dessagnant-se en lluites internes entre nítids, tèrbols i translúcids, i sobretot faria bé de no confondre l'enemic. La gran victòria del nacionalisme espanyol de dreta extrema i d'extrema dreta és que els mateixos independentistes els facin un bon tros de la feina, enfrontant-se entre ells en bregues que giren sobre si s'havien de votar o no els pressupostos de l'Estat. La miopia, la mala fe o el càlcul electoralista, així com una idea tergiversada de la mobilització que consisteix a enfrontar la ciutadania amb ella mateixa, no ens haurien de fer donar encara més poder del que ja tenen a uns fanàtics assedegats de venjança.
