Justícia als Mossos ('by AN')

Qui hauria dit que el tribunal que més bé ha resolt fins ara un dels múltiples judicis oberts pels fets del 2017 seria l’Audiència Nacional, un tribunal especial amb fama de ser el dur de la pel·lícula. Doncs aquí ho tenim. Una sentència de 96 pàgines impecablement argumentades que desmunten, una per una, totes les proves i els arguments presentats per la Fiscalia contra el major Trapero i els altres tres acusats i que, sense extralimitar-se en cap moment, deixa en evidència la manca de professionalitat i rigor del ministeri fiscal i alguns dels seus testimonis, i contradiu implícitament algunes de les tesis de la Fiscalia del Suprem i del mateix Tribunal Suprem en la sentència del Procés. Està signada pel magistrat ponent Ramón Sáez, de caràcter progressista, i pel magistrat conservador Francisco Viera, i amb un llarguíssim però gens sòlid vot particular de la presidenta de la sala penal, la magistrada Concepción Espejel. Recordem que als acusats se’ls jutjava per haver participat en la conxorxa per a la sedició per la qual van ser condemnats nou dels dotze acusats pel Suprem, i subsidiàriament per desobediència a les ordres judicials del Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En tots dos casos la raó principal de l’absolució és la manca de proves, i l’existència d’abundants indicis de la innocència dels acusats. S’ha fet justícia als Mossos. I ho ha fet l’Audiència Nacional.

Analitzem primer la sentència. Vull ressaltar tres coses sobre el fons. Primer, que desmunta les quatre peces de prova presentades per la Fiscalia: el document EnfoCATs, el diari del senyor Jové i les testificals dels comandaments de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena. De les dues documentals, la sentència mostra perfectament com, lluny de servir de base a la incriminació dels Mossos, més aviat fan tot el contrari: constitueixen indicis de la seva innocència, com quan en el diari Jové anota que en una reunió el president Puigdemont afirmà que “els Mossos faran sempre el que diguin els jutges”. Pel que fa a les testificals, la sentència és cristal·lina: tant Diego Pérez de los Cobos com Daniel Baena es limiten a aportar les seves impressions i percepcions subjectives, sense cap prova sòlida que permeti la condemna. És més, afegeix, la Fiscalia no ha fet un treball rigorós en presentar l’estratègia d’acusació ni la Guàrdia Civil en fer la seva tasca policial. En segon lloc, la sentència no es limita a descartar aquestes quatre proves, sinó que afegeix fins a set contraindicis que semblen apuntar a la innocència dels quatre acusats. Contundent.

I tercer, després de diverses pàgines, novament clares i minucioses, en les quals es descriuen la manca d’efectius que tenia el cos dels Mossos, les dificultats que van tenir per planificar l’operatiu dels cèlebres “binomis” i les diferents accions realitzades en compliment de les ordres judicials, tant els dies 29 i 30 de setembre a les escoles com el dia 1 d’octubre, com ara la identificació de persones, el decomís d’urnes, paperetes, ordinadors i censos, etc., la sentència arriba a un moment culminant a les pàgines 68 i 69, quan es pregunta: què més podrien haver fet els Mossos? Els jutges de l’AN hi diuen que la tesi de la Fiscalia és que els Mossos van posar el seu deure de “vetllar per la convivència ciutadana” (objectiu que, recordem, constava a la mateixa ordre judicial donada pel TSJC) com a excusa “per a la passivitat” i per no complir el seu deure d’impedir el referèndum, cosa que havien d’haver fet “sense preocupar-se per la proporcionalitat, l’oportunitat i la congruència”. Més clar, l’aigua. I a aquesta tesi de la Fiscalia el tribunal hi contesta el que és obvi en una democràcia; és a dir, que qualsevol “ús de la força policial pot suposar una ingerència de drets fonamentals que vinculen tots els poders públics” (articles 53.1 i 3 de la Constitució) i que la jurisprudència continuada del Tribunal Europeu de Drets Humans és molt clara en aquesta qüestió: fins i tot les manifestacions no autoritzades, que siguin per tant il·legals, no poden ser dispersades si no són violentes, i encara menys, s’entén, obrir el cap als manifestants desarmats que es limiten a seure a terra! I aquest és, en efecte, el punt central de la discussió.

La tesi de la Fiscalia, en el fons, és que els comandaments dels Mossos són culpables de sedició i/o desobediència perquè formaven part d’una conxorxa (cosa no demostrada) i perquè no van fer el que van fer alguns guàrdies civils i policies nacionals, que no és més que vulnerar els drets fonamentals de reunió i manifestació dels votants del referèndum i enviar-ne uns quants als serveis sanitaris. Però en democràcia, ja ho sabem, res no justifica que un policia obri el cap a una anciana desarmada que no utilitza la violència per manifestar-se. Res. L’Audiència Nacional ens ho diu molt clarament: els Mossos van actuar amb proporcionalitat, vetllant per la convivència ciutadana i respectant els drets fonamentals dels ciutadans. Ergo, ens deixa entendre, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no. A Trapero i els altres quatre acusats els absolen però ningú els tornarà els anys de patiment que han passat. Però a hores d'ara encara no s’ha investigat qui va donar l’ordre als altres cossos policials de carregar violentament contra els ciutadans pacífics i desarmats. Justícia als Mossos, sí. Però encara queden moltes injustícies pendents.

I del vot particular, què en podem dir? 461 pàgines escrites en diferents tipus de lletres, amb abús (pàgines i pàgines senceres) de l’ús de les majúscules i la negreta, i una reiteració ad nauseam d’uns fets i un seguit de “proves i indicis” que en opinió de la senyora Espejel demostren la culpabilitat per sedició de Trapero i Soler. Ni un sol argument sòlid que faci trontollar el que es diu a la sentència. Un intent desesperat de facilitar el camí al recurs davant del Tribunal Suprem, però que ho tindrà molt difícil de reeixir. I senyora Espejel: el senyor Trapero no es diu “Josep Luis”. Es diu Josep Lluís, amb accent a la i.