“¡Justa la madera!”
Quina alegria quan sents que a algú li surt de dins: “Justa la fusta!” Això mateix. Exactament això, sí. A veure, no demano que ens torni a sortir espontàniament el preciós “Àngela!” (que encara perviu, per sort!), però, almenys, prescindir dels “ ¡Ajá! ” i els “Aquí li has donat!”, sí, no?
En el llenguatge col·loquial ja sabem que hi tenim poc a pelar. I cadascú a casa seva que faci el que vulgui. Només faltaria. Però ja no puc dir que corregint textos escrits (!) no m’hagi trobat que tal polític o tal periodista “ha donat en el clau”. ¿I que no és prou bo encertar-la de ple? O senzillament clavar-la? Bé, d’acord, acabo de descobrir que els diccionaris encara no la claven, però reconeguem que, si badem gaire, acabarem clavant-ho (¿o és que ara hi ha algú guai que no ho peti?)
Mira que clavar-la té un dring vulgar (i, potser per això, atractiu) innegable, però ens costa creure’ns el clau. Deu ser que no tenim fusta de quinquis. O més aviat que el català no sona prou del carrer. Per què si tenim l’expressió fotre un clau, tendim indefectiblement cap al polvo? “Però és que clau no ho diu ningú”, em deien, en un rodatge d’una sèrie, els actors a qui intentava convèncer de respectar el que els havien escrit al guió (¿què devia haver escrit, en realitat, el guionista abans de passar per correcció?)
Del que sí que tenim fusta és de somiadors. Ens encantaria que les solucions pròpies i genuïnes de la llengua fossin les triomfadores. “Si a TV3 diuen clau en comptes de polvo tothom dirà clau ”. Sempre entestats a fer entrar el clau per la cabota.
Ara els claus (roents) sí que serveixen per agafar-s’hi quan no queda cap més opció. Bé, per aferrar-s’hi, per fer-ho una mica més nostrat. ¿Podem condemnar categòricament agafar-se a un clau roent? ¿Qui s’atreveix a assegurar que no és català? No cal ser gaire perspicaç per veure que ha entrat per la via del castellà, però surt en reculls de neologismes des de fa anys. La premsa en va plena. I tots l’entenem. Ara bé, la necessitàvem? Tenim agafar-se a una taula de salvació, i, a més, el Diccionari català-valencià-balear dona fe de l’existència d’ agafar-se a un ferro roent : “Es diu d’un desesperat, que faria qualsevol cosa dolorosa o perillosa per tal de salvar-se”.
En canvi, no devia cremar gens el ferro que tradicionalment es tocava per no cridar la mala sort. Com explica el lingüista Eugeni S. Reig, en català es feia com en italià, es tocava ferro, en comptes de fusta, com fa no només el castellà, sinó l’anglès o el francès (entre moltes altres). Fet i fet, en el cas de la llengua catalana, no sé si és tan important que sigui fusta o ferro, la qüestió és que ja fa massa temps que no podem deixar de tocar-ne.