Un juny decisiu per a la UE
Aquest juny serà sens dubte un mes decisiu per a la Unió Europea. El 21 de juny el Tribunal Constitucional alemany ha de dictar sentència sobre la legalitat d’un programa de compra de bons que és fonamental per a l’estratègia del Banc Central Europeu davant de la crisi del deute al continent. Dos dies després, els votants britànics decidiran si el Regne Unit ha de sortir de la UE. Totes dues decisions tindran greus conseqüències per a l’estabilitat política i econòmica de la UE a llarg termini.
La sentència del tribunal alemany és menys espectacular que el referèndum, però afecta el moll de l’os de la interpretació del Tractat de Maastricht pel BCE. Els demandants, entre els quals hi ha membres del Bundestag, qüestionen el dret del Bundesbank a participar en el programa de transaccions monetàries directes del BCE (TMD). Argumenten que infringeix els articles 123 i 125 del Tractat de la UE, que, segons ells, prohibeixen als governs emetre moneda per finançar programes de rescat. Els demandants es manifesten en contra sobretot del compromís del BCE de procedir a la compra il·limitada de títols públics de països en crisi (de “fer el que calgui”, segons la famosa frase de Mario Draghi, president del BCE).
Segons el programa de transaccions monetàries directes (TMD), els inversors que comprin aquests títols ja no hauran de patir per un eventual impagament. Abans que es presenti el risc de fallida, el BCE podrà intervenir i comprar als inversors els títols en qüestió. Només caldrà aplicar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, un fons que pot prestar una ajuda financera ràpida a tots els membres de l’eurozona. Això vol dir que el risc d’impagament es transfereix dels bonistes als contribuents de les economies solvents de l’eurozona, que perdrien definitivament els interessos d’aquests títols públics.
La qüestió que ha de dirimir el Tribunal Constitucional alemany és si aquest procediment, que ja ha rebut el vistiplau del Tribunal Europeu de Justícia, és compatible amb la Constitució alemanya; en concret, si les transaccions monetàries directes atempten contra l’autoritat pressupostària del Bundestag. No és una tema que sigui competència del Tribunal Europeu de Justícia.
Dos elements fan pensar que el Tribunal Constitucional imposarà condicions a la participació del Bundesbank en el programa de TMD. Es veu que el Bundesbank ja va consultar el Tribunal Constitucional respecte al programa de flexibilització quantitativa del BCE i, segons diuen, el TC va demanar que la compra de títols públics no figurés com una de les responsabilitats conjuntes dels bancs centrals. A més, l’opinió preliminar del Tribunal dóna a entendre que el BCE potser s’excedeix en les seves atribucions.
Si el Tribunal segueix aquesta línia de raonament i emet un veredicte contrari a la participació del Bundesbank en el programa de TMD, aquesta decisió incrementarà la diferència entre els tipus d’interès de les economies amb bona salut i les afectades per la crisi, i això reflectirà els veritables riscos que corren els inversors. Això posaria fi a alguns somnis impossibles, però també seria una mesura que reforçaria la rendició de comptes i situaria altra vegada l’eurozona en el camí del rigor pressupostari, indispensable per a la supervivència de qualsevol sistema econòmic.
El segon esdeveniment decisiu, el referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE, potser encara tindrà més conseqüències. El referèndum és una convulsió més en la llarga història de les tempestuoses relacions del Regne Unit i la resta d’Europa. El Regne Unit no va entrar a la Comunitat Econòmica Europea, predecessora de la UE, fins al tercer intent, el 1973, perquè el president francès Charles de Gaulle va vetar les peticions d’ingrés del 1963 i el 1967.
Des de bon començament, però, les relacions van ser tenses. La forta resistència de la població britànica a les condicions de l’ingrés va portar a la convocatòria d’un referèndum el 1975. Els votants van optar majoritàriament per la permanència. Quan, el 1979, la primera ministra Margaret Thatcher va arribar al poder, va negociar unes condicions especials per a la Gran Bretanya amb l’objectiu d’aplacar els escèptics.
Però aquests últims anys la crisi de l’euro anys ha revifat l’euroescepticisme. Tot i que el Regne Unit només s’ha implicat marginalment en el finançament de les mesures de la UE contra la crisi, els britànics cada vegada tenen més por que un dia el país i els seus contribuents hagin de pagar el rescat del països del sud d’Europa i els bancs de la UE.
Alhora, la crisi europea dels refugiats els ha començat a posar nerviosos. Amb Thatcher, i abans amb el primer ministre Edward Heath, el Regne Unit va imposar restriccions als immigrants dels països de la Commonwealth. Avui el que temen és el risc d’una nova onada migratòria procedent de la UE.
És probable que els votants indecisos, preocupats pels riscos del Brexit, donin el marge de vots necessari per evitar la sortida de la UE. De tota manera, però, el referèndum ha tret a la llum les greus limitacions de la UE i la incapacitat dels seus dirigents per presentar una estratègia creïble i convincent que permeti superar els desafiaments que afronta el continent.
Sigui quina sigui la decisió del Tribunal Constitucional alemany i la dels electors britànics, una cosa queda clara: s’ha acabat l’època de la confiança incondicional en la UE i les seves institucions.
Copyright Project Syndicate