Junts versus ERC

Gabriel Rufián, Laura Borràs i Míriam Nogueras al Congrés, el 2020.
22/09/2023
3 min

Les meves paraules dimecres passat a TV3, a propòsit de l'avantatge tàctic de Junts en les negociacions per facilitar la investidura de Pedro Sánchez, no només respecte a ERC, sinó també respecte al PNB i Bildu i respecte a tots els partits que van anar a les eleccions a la coalició Sumar, van generar cert enrenou a les xarxes socials i molt malestar en la direcció i en la militància d'ERC.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Partidaris de Junts les van aprofitar per, amb la violència verbal habitual que es desplega a la xarxa social X, ridiculitzar i atacar ERC.

Vaig intentar explicar als meus amics d'ERC, amb qui lògicament tinc molta més afinitat política que amb Junts, que la meva intenció no era, en cap cas, perjudicar-los, però que em feia càrrec del que implicava per a ells que algú com jo digui a la televisió pública catalana que la posició negociadora de Junts és, conjunturalment, més forta que la de la resta de partits dels quals Sánchez depèn per continuar sent president.

Em faig càrrec també que l'independentisme català no es defineix en aquesta època per una acció concertada i una planificació estratègica comuna, sinó per una duríssima competició en què les acusacions de traïció entre els uns i els altres i les rancúnies acumulades en anys molt difícils en què molts dirigents i militants han viscut en pròpia pell la presó, l'exili o la repressió han construït un ambient d'enorme toxicitat que les xarxes amplifiquen i fomenten. Salvant les distàncies, aquesta toxicitat també forma part del present d'una esquerra espanyola els principals dirigents de la qual no només desconfien els uns dels altres, sinó que de vegades es detesten obertament, cosa que afecta també les militàncies. Com és obvi, no soc, ni de bon tros, neutral o equidistant en aquestes dinàmiques, però no per això deixo de ser conscient de les dificultats que planteja un escenari en què actors cridats a cooperar senten que el principal afany del seu suposat aliat és destruir-lo. És obvi que Podem sent això respecte a Sumar i la seva aliança amb mitjans obertament hostils a Podem com La Sexta o Eldiario.es, i és obvi que ERC sent que el principal afany de Junts no és tant la independència com destruir o debilitar primer ERC per fer front a la llarga tasca cap a la independència com a actor hegemònic. Crec, a més, que en aquest cas tant Podem com ERC tenen força raó.

Però constatar aquesta realitat, sabent, a més, que no tenen gaire sentit les apel·lacions ingènues a reconciliacions que ignorin els problemes polítics de fons, no ens ha de fer mai renunciar a analitzar la realitat amb el màxim rigor possible.

Vaig equivocar-me quan vaig dir el que vaig dir a TV3 (hi ha moments en què el silenci és més útil políticament i més generós amb l'aliat que la paraula), però el que vaig dir era bàsicament veritat i em paguen per fer d'analista. A parer meu, el cost de no investir Pedro Sánchez és inassumible per a Podem per més desagradable que sigui el plat de llenties que presenti el PSOE, i el cost per al PNB, Bildu i ERC és més gran que per a Junts, precisament perquè el partit de Carles Puigdemont valora com una opció estratègica assumible el “com pitjor, millor”. No comparteixo aquesta anàlisi de l'expresident, però és indubtable que li dona avantatge tàctic.

Però, atenció, aquest avantatge tàctic acabarà el dia la investidura, sigui elegit president Sánchez o no sigui elegit president. L'amnistia serà un artefacte polític valuós (tant per als independentistes com per a la dreta espanyola) fins que es concreti, de la mateixa manera que els grans mitjans ja no parlen dels indults i dels presos polítics, perquè ja estan en llibertat.

A partir d'aquí, penso que la tasca que correspon a forces polítiques com ERC, Bildu i Podem no és tant obsessionar-se amb les contingències del present com preparar-se per als moviments següents, assumint que, a hores d'ara, l'esquerra parlamentària ha perdut capacitat per forçar el PSOE a anar allà on mai no vol anar. Però aquesta dificultat tàctica té els dies comptats, passi el que passi.

Pablo Iglesias és doctor en ciències polítiques per la Universitat Complutense de Madrid, ex secretari general de Podem i exvicepresident segon del govern espanyol
stats