Junts per a què?
Els governs de coalició solen ser més fràgils que els governs d’un sol color, especialment quan no disposen d’àmplies majories parlamentàries que els donin suport i encara més quan estan en minoria parlamentària, com és el cas de la present legislatura a Catalunya.
Darrerament s’han produït discrepàncies públiques de tal magnitud que fan trontollar, amb raó, la coalició de govern entre Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya. Si aquesta coalició, la raó principal de la qual és aconseguir l’autodeterminació, acaba sobrevivint a aquestes desavinences, serà digna de ser recordada com la coalició de la divisió (entre els socis de govern) en comptes de la coalició per a la separació (de Catalunya respecte d’Espanya).
Una d’aquestes grans discrepàncies la trobem en l’anomenada taula de diàleg i negociació entre el govern de l’estat espanyol i el govern de la Generalitat de Catalunya per abordar el conflicte polític, de la qual, novament, Junts s’ha desmarcat. Em pregunto si té sentit mantenir el govern de coalició quan només els consellers d’Esquerra seuen a la taula de negociació davant dels ministres del govern de coalició de l’Estat.
¿És realment el govern de la Generalitat qui seu a la taula, o només una part? ¿És, materialment, una negociació entre governs? Més enllà de debilitar la part catalana-independentista de la taula, sembla un desacord tan fonamental –tant pel que fa al fons com a la forma– que es fa molt difícil defensar la continuïtat de la coalició.
L’Acord de Govern entre Esquerra i Junts per a la investidura de Pere Aragonès, de 17 maig de 2021, afirma: “L’escepticisme i els dubtes de Junts per Catalunya sobre els resultats de la Taula de Diàleg, Negociació i Acord no seran un impediment per treballar i participar lleialment en el procés de diàleg i negociació amb el govern espanyol”. L’acord especifica que “la delegació catalana en el Procés de Negociació serà escollida [...] amb la voluntat que representi la pluralitat del projecte independentista”.
A més d’aquests punts concrets sobre el “Procés de Negociació”, també s’incompleixen els anomenats “principis del govern de coalició”, entre els quals hi ha la "corresponsabilitat" en el conjunt de l’acció parlamentària i de govern, així com la "coordinació" amb l’objectiu de garantir l’estabilitat al llarg de tota la legislatura.
La divisió de la coalició ha augmentat manifestament amb l’afer Borràs, que també ajuda a alimentar la sensació, cada vegada més estesa, que tot plegat consisteix en repartir i mantenir poltrones més que no pas fites polítiques compartides; en perseguir interessos privats o personals més que no pas generals o de país.
Per fer front a tal desori polític cal visió, carisma i coratge polític. El president Aragonès té la facultat jurídica de cessar els membres del govern i, per tant, disposa de la capacitat política d’amenaçar amb enviar molts alts càrrecs a casa. També pot amenaçar amb dissoldre el Parlament en un moment polític aparentment més difícil per a JxCat que per a ERC. Primer, perquè les enquestes semblen més favorables als darrers. Segon, perquè els republicans poden governar o entendre’s parlamentàriament amb altres partits i, contràriament al que el seu nom indica, els juntaires s’han tancat molt el terreny de joc. Finalment, perquè els postconvergents podrien tenir problemes a l’hora de presentar un candidat viable per presidir la Generalitat.
A grans trets, JxCat no ha sabut entendre la impotència de la declaració unilateral d’independència de l’octubre de 2017 i s’entesta, doncs, en reivindicar una estratègia d’unilateralitat, desobediència i confrontació. Tampoc no ha sabut acceptar el resultat electoral de 2021 i el consegüent lideratge d’ERC i el president Aragonès. Si Junts no retroba posicions més centrades i mesurades, com les que el seu espai polític solia ocupar, forçarà Esquerra a cercar altres companys de viatge.
Paradoxalment, tant el sentit comú com la moderació a vegades requereixen coratge i cops de timó.
