Junts, molt més que sortir d’un govern

Junts ha decidit molt més que marxar d’un govern. Ha triat estratègia sobre la continuació de la lluita per la independència, en una consulta que deixa una nòmina interna de perdedors que hauran de fer un pensament. Ha guanyat el desbordament democràtic, ha perdut el guanyar temps per aprovar uns pressupostos amb segell propi i arribar a les eleccions municipals i a les espanyoles de finals de l’any que ve amb un partit més fort.

Junts va entrar al Govern amb el vistiplau de la militància el maig de l’any passat. Ho va fer contra el criteri del president Puigdemont, que té una ascendència sobre el partit que va fundar que no cal explicar. Ara n’ha sortit, després d’haver-li sentit dir l’1-O que “el referèndum és vàlid i no cal tornar-lo a fer”, que cal “reprendre la marxa allà on la vam deixar” i que “el desbordament democràtic, el de la fabulosa combinació de tothom [...], és la fórmula de la victòria”.

En un altre extrem de l’estratègia, Oriol Junqueras, que va dir que la manifestació de l’Onze de Setembre era contra la majoria dels independentistes, i que en el llibre escrit amb Marta Rovira es pregunta si “es pot fer la independència si tens remant en contra els alcaldes de les principals ciutats, els grans sindicats, la pràctica totalitat del poder mediàtic, les organitzacions empresarials, les entitats financeres i la meitat de la població”.

El Govern de coalició es trenca per aquesta manca d’unitat estratègica, per les ferides personals no tancades del 2017 i la pugna històrica per l’hegemonia.

Però pel mig queden centenars de milers de votants d’Esquerra, Junts i la CUP que si van anar a les urnes el 2021 i no es van afegir a l’abstenció va ser pel convenciment que calia dir-li a l’Estat que la majoria del Parlament era independentista. Aquell 52% no ha estat mai operatiu i, a partir d’avui, l’operativitat és impossible. Som davant d’un territori desconegut.