Junts per Catalunya té tot el dret de dretanitzar-se, o de mostrar la dreta que en realitat sempre havia representat, però aleshores això comporta renunciar a l’ambigüitat, o l’equidistància, o l’ambivalència, o com en vulguem dir. Ja no val dir allò de “ni dreta ni esquerra, a nosaltres només ens importa Catalunya”. Això deixa de funcionar quan el vot de Junts s’arrenglera sempre o molt majoritàriament amb la dreta. I no tan sols el vot, sinó també les propostes: és el cas de la multireincidència, un tema que ha quedat tapat per l’enrenou que ha aixecat el vot de Junts contra la regulació del lloguer, però que torna a ser una qüestió important i sensible, plantejada des d’una òptica reaccionària i propera al populisme xenòfob de ja sabem qui.
Tampoc és creïble repetir, com solen fer Nogueras i Turull, que Junts no forma ni vol formar part de cap bloc espanyol. Si un partit té grup parlamentari en un Parlament com el Congrés dels Diputats, fortament dividit en un front progressista i un de dreta dura o molt dura, és inevitable que el vot d’aquest grup parlamentari caigui d’un costat o de l’altre, i el vot de Junts ja ha caigut diverses vegades del costat del PP i Vox, que es troben així reforçats per un aliat no tan inesperat com pugui semblar. “Els socialistes van donar suport al 155”, solen repetir els partidaris d’aquesta manera de fer. Cert, i el PP i Vox representen els que literalment se’l van inventar (van forçar una interpretació punitiva del tristament cèlebre article 155 de la Constitució) i encara ara repeteixen que va quedar curt.
Si un partit es presenta a les eleccions espanyoles és precisament per incidir tant com pugui en la política espanyola, en un sentit o en un altre, i això és justament el que han fet sempre els partits catalans, es definissin com a catalanistes, nacionalistes, sobiranistes, republicans o independentistes. Ja fa un cert temps que creix entre l’independentisme de dretes la idea de fer caure Pedro Sánchez i el seu govern, alguns perquè realment pensen que és una bona estratègia (per aconseguir què?, seria la pregunta) i d’altres per revengisme o per una suma de tírries diverses. En l’horitzó del congrés de Junts surt com a favorita (beneïda per la direcció, si més no) la idea de configurar un “front patriòtic”, que suposadament hauria de confrontar-se amb un front patriòtic paral·lel de la dreta espanyola i així reviure els vells dies de glòria de les grans mobilitzacions independentistes. El problema és que les coses ja no són tan clares: és cert que la política catalana “s’ha espanyolitzat”, sobretot en el sentit que, tant a Espanya com a Catalunya, la dreta tradicional cada dia assumeix més tics i envia més senyals al seu corresponent de l’extrema dreta. Posats a fer opcions catch-all, ves que a Catalunya no sigui més capaç de construir-la algú com Salvador Illa, a qui Junts acusa d’espanyolista però que de moment té la presidència de la Generalitat i es comporta com un catalanista cristià i pragmàtic dels de tota la vida. Com els de Convergència i Unió.
