A la Junta Electoral només li falta passar les preguntes
La Junta Electoral Central ha amonestat la periodista Mònica López per l’entrevista que li va fer a Rocío Monasterio, candidata de Vox a les eleccions madrilenyes, per a La 1. La renya perquè “va mantenir un to de retret” i perquè “es va convertir en un debat entre la periodista i la candidata”. I es queixa també pel fet que va dedicar la major part dels minuts a l’afer de les amenaces.
El dictamen estableix un perillós precedent, ja que crea una total inseguretat. S’atreveix a discutir els assumptes de què es parla i a imposar un to. Tant per tant, que passin directament el full amb les preguntes.
Quin ha de ser el paper d’un periodista? ¿Llegir en veu alta un qüestionari i acceptar acríticament les respostes del candidat? De cap manera. El periodista és allà com a representant de l’audiència -de la ciutadania, en un mitjà públic- i, per tant, la seva obligació és encarar-se no a la persona però sí al discurs. Posar-lo davant del mirall de les seves incoherències. I també de les seves misèries. En el cas de Vox, amb una retòrica que recolza en una nauseabunda barreja de mentides, victimisme i odi, encara és més necessari no prestar un altaveu acrític. Abans entendria, de fet, que la Junta renyés Mònica López per no collar la resta de candidats.
Com en tants altres àmbits, el Procés ha sigut un tub on l’Estat ha assajat noves modalitats de repressió. A les eleccions del 2017, els partits unionistes van portar TV3 repetides vegades davant la Junta Electoral. El recorregut era quasi sempre el mateix: la Junta Provincial rebutjava o estimava només en una petita part la queixa, aleshores els partits ho recorrien davant la Junta Electoral Central i allà aconseguien un veredicte del tot favorable. Vox, que és experta en aquest tipus de ressorts espuris, s’aprofita del mecanisme i el fa jugar a favor seu. I les associacions professionals de l’Estat, que solen clamar al cel quan es tracta d’atacar Podem, guarden ara silenci davant aquest atropellament als criteris professionals.
Hi ha d’haver controls als mitjans públics. Però no poden ser uns jutges imposats en bona part pels partits majoritaris que són els que després presenten les queixes. I que, a més, poden actuar amb total arbitrarietat perquè els tribunals anteriors no estableixen jurisprudència i es fa taula rasa a cada elecció. Si hi afegim que debaten sobre una matèria altíssimament subjectiva, el marge per al porque yo lo valgo és absolut. En el cas de López, cinc dels tretze magistrats no ho veien clar i hi van votar en contra.
A la mítica entrevista de David Frost a Richard Nixon, el to va ser determinant per poder mostrar a la societat americana quina mena de mandatari havien tingut. Si hagués passat a Espanya, algú de la Junta Electoral s’hauria quedat mig pas darrere de Frost per clavar-li un calbot cada cop que disparés una pregunta punyent. I això també és qualitat democràtica.