Ara que el nou president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, està present als titulars dels mitjans, convé recordar un episodi succeït fa unes setmanes, quan ell mateix va anunciar que algunes de les competències de la Direcció General (DG) de Salut i Consum passarien a la DG de Mercat Interior, Indústria i Emprenedoria, cosa que va causar un gran malestar entre els defensors de la sanitat pública europea. Després de la demanda de més de trenta grups de pressió (incloses associacions de pacients i societats científiques), el president de la Comissió Europea va anunciar que havia reconsiderat aquesta decisió i que finalment la responsabilitat dels medicaments i els productes farmacèutics romandria a la DG de Salut, ja que, reconeixia Juncker, no eren com qualsevol producte de consum.
Aquest canvi en el guió portarà a una millor política sanitària, establint la seguretat com el principal criteri a l’hora de parlar de medicaments. Ara bé, es manté l’aposta inicial per un mecanisme de codecisió, de manera que les “polítiques rellevants” seran desenvolupades de manera conjunta entre la DG de Salut i la DG de Mercat Interior, Indústria i Emprenedoria. Caldrà, doncs, estar atents al model de gestió que es plantegi per assegurar que els interessos de la salut prevalguin sobre els econòmics.
Recordem la proposta inicial de Jean-Claude Juncker. Plantejava que l’Agència Europea dels Medicaments (EMA, per European Medicines Agency) depengués del que abans era la DG d’Empresa i Indústria. L’EMA és un organisme independent que autoritza la comercialització dels fàrmacs a nivell de la Unió Europea (UE) després d’analitzar les dades que aporten els fabricants sobre l’eficàcia i la seguretat dels medicaments, de manera que el balanç entre beneficis i riscos sigui prou favorable als malalts que els necessitin. L’argument que es presentava era que es volia afavorir l’activitat productiva, la creació d’ocupació i les exportacions, però el principal risc era que aquests interessos, legítims, passessin per sobre de la seguretat dels individus, sans o malalts.
Hi ha el precedent de la rocambolesca legislació europea per a l’entrada al mercat de la UE del que s’anomenen productes sanitaris, és a dir, des de tiretes, bisturís, kits diagnòstics i catèters fins a estimuladors elèctrics (marcapassos) o pròtesis quirúrgiques implantables, siguin de vàlvules cardíaques o de maluc. Aquests dispositius tenen un grau d’exigència en funció del risc que comportin i el marcatge CE, que permet la seva comercialització, és atorgat per organismes que s’anomenen organismes notificats (ON). Aquesta legislació sobre un tema clarament sanitari va ser promoguda en el seu moment per la DG d’Empresa i, amb poques modificacions, segueix vigent. És prou conegut que, en aquesta mena d’equipaments, les exigències a nivell d’Europa per a la seva comercialització són menors que les que es demanen als EUA, on un únic organisme, la FDA (Food and Drug Administration), té cura de l’examen dels medicaments i productes sanitaris abans de la seva comercialització. En el cas europeu la intenció era també promoure la indústria d’aquí, però el cert és que els que en surten més afavorits són les indústries foranes que vénen a Europa a testar els seus dispositius i aconsegueixen la seva comercialització (marca CE) molt abans que en altres grans mercats. Els exemples que se’n podrien donar són abundants.
La rectificació de Jean-Claude Juncker ha estat aplaudida pels col·lectius que havien mostrat les seves reticències inicials, ja que no sembla que la millor recepta, per a aquelles empreses que treuen productes extremadament sensibles per a la salut dels ciutadans, sigui que els reguladors (EMA, per exemple) depenguin de la DG de Mercat Interior, Indústria i Emprenedoria. Resultaria en una contradicció i constituiria un risc innecessari. En aquest context, caldrà esperar el model de gestió compartit entre les DG per veure com es repartiran els pesos entre les dues. Quan els interessos econòmics i els de la salut entrin en conflicte, quins prevaldran? Això no vol dir, de cap manera, que les polítiques de salut i les industrials hagin d’estar confrontades ni ignorar-se mútuament. Ningú nega que la capacitat d’investigació i desenvolupament de la indústria farmacèutica suposa un gran estímul per al teixit productiu i l’economia d’Europa. Però també és cert que la seva missió principal és proveir tractaments que siguin efectius, segurs i accessibles per als pacients. Convé recordar, perquè sembla que s’oblidin, les paraules de George W. Merck, l’home que en el seu moment va catapultar l’empresa farmacèutica Merck al lideratge, quan va dir: “No hem d’oblidar que la medicina és per les persones, no pas pels guanys. Els guanys vénen després, i si ho tenim present, mai deixen d’aparèixer. Com més present ho tinguem, més guanys hi haurà”.