Juliol i víctimes
Aquest dilluns ha fet 86 anys del cop d'estat feixista que va desencadenar la Guerra Civil Espanyola, sota el pes de la qual –sota la seva influència i conseqüències– segueix discorrent la nostra vida col·lectiva, i per a alguns també la personal. Fa pocs dies es va aprovar al Congrés de Diputats la llei de memòria democràtica, que se suposa que vol compensar les víctimes del franquisme, un règim criminal que va governar durant quaranta anys sense que mai cap dels seus responsables hagués de passar comptes davant de la justícia. Avui aquesta llei, que ve a sumar-se a la jurisprudència existent contra el franquisme (escassa, atesa la gravetat dels fets) no trastocarà la impunitat dels criminals, però consagra la voluntat de donar reparació a les víctimes, començant per atendre la necessitat de recuperar les restes dels assassinats pel feixisme de les fosses i els forats degradants on encara es troben.
El problema, a Espanya, és l'estatus de víctima, o la definició de l'abast i les conseqüències de la victimització. Quan es parla de les víctimes del franquisme, immediatament la dreta nacionalista posa al mig les víctimes d'ETA, que fa anys que ha aconseguit fer-se seves. La commemoració recent del vint-i-cinquè aniversari de l'assassinat del regidor Miguel Ángel Blanco ha servit per repassar aquells dies de vergonya, quan un PP al govern no va dubtar a fabricar un màrtir en directe davant de tota la ciutadania. Seguint aquella mateixa línia, al debat de la setmana passada al Congrés un dels diputats del PP, Jaime Mateu, va sortir a la palestra parlant del seu pare i el seu germà, assassinats per ETA. La insistència en ETA venia motivada pel fet que la llei de memòria democràtica fos aprovada amb els vots de Bildu, que PP, Vox i el que queda de Ciutadans insisteixen a presentar com “el braç polític d'una banda armada”. Que aviat hagin de complir-se onze anys de l'abandonament de la lluita armada per part d'ETA, i sobretot el fet que la comparació entre els crims etarres i els del franquisme és impresentable i insensata, evidentment no compta per a aquests partits ni per als seus potents entorns mediàtics.
Així doncs, com que la dreta espanyola cerca victimitzar-se, l'esquerra hi respon mirant de fer el mateix, i cadascú intenta inventariar tantes víctimes com sigui capaç de localitzar dins el seu espai ideològic. La nova llei, per exemple, declara víctimes del franquisme les ara anomenades llengües cooficials, és a dir el català, el gallec i l'euskera. D'acord, però seguint el mateix raonament hauríem de declarar també aquestes llengües com a víctimes d'un marc jurídic, l'actual, clarament desequilibrat: mentre que el coneixement del castellà és obligatori per a tots els ciutadans espanyols, l'ús de les “altres llengües” (mencionades amb aquestes dues paraules, ni tan sols pel seu nom) és només un dret al qual poden aspirar els ciutadans de les respectives comunitats autònomes. Victimització de llengües en un context de crims de guerra mai jutjats: vet aquí un nou exemple de trabucament de categories.
