Al juliol, discutint de la Mercè

M’ha agradat el curt del cartell de la Mercè. Certament, el plantejament és desconcertant (què hi fa un nen plorant amb les seves capacitats pulmonars desplegades al límit i una mare pròxima al col·lapse en un filmet de la festa major?), el nus és angoixant i el desenllaç és il·lògic (els petards despertarien la canalla) però tendre: aquells que hem vist els nostres fills mirant bocabadats els gegants o els focs d’artifici, igual que els mira el nen protagonista, hem recordat com és de màgica la infància. Hi ha un principi de poesia al final de la història.

Per això, quan ara veig el cartell, somric pensant en la mare (i a més a més, m’agrada com treballa l’Anna Castillo) i en la criatura. Però aquest és el problema: sense el filmet no s’entén que aquell sigui el cartell de Mercè. Si del que es tractava és que no-deixés-ningú-indiferent amb una incògnita, objectiu assolit. Perquè si es tractava de comunicar alegria i ganes de festa, se senten uns grills nocturns.

Això si parlem de semiòtica. El problema de la creativitat contemporània és que ja anem tan servits de disrupcions a la vida real que quan ens fan un cartell així dimitim per cansament. Ens passem el dia veient coses que no ens agraden i esquivant missatges que ens busquen per burxar-nos. Només ens faltava la Mercè, si amb una truiteta de dos ous ja soparíem, escolti.

I si parlem de política, hem de cridar els bombers. El desconcert continua perquè la proposta estètica és més dels comuns que del PSC open for business. Si a sobre el cartell és de la festa major de Barcelona, una ciutat que ho discuteix tot, del Cobi en avall, en un país al qual el Procés i la nova immigració li han canviat la pell i la confiança en les seves forces, i en una societat (i uns partits sota pseudònim) que fa anar les xarxes com les navalles, n'hi ha per demanar al nen que ens deixi venir a plorar al seu costat.