Aquell juliol de fa 80 anys

Encara que avui resulti sorprenent, o fins i tot incomprensible, molts dels qui van viure la rebel·lió facciosa del 18 de juliol del 1936 recorden que, un cop passada la incertesa generada per la notícia i l’angoixa dels primers trets, es va generar un clima estrany d’excitació que, si més no en ciutats com Barcelona o Madrid, semblava gairebé festiu. És probable que pensessin que l’aventura dels sublevats duraria quatre dies, i que, fins i tot, era una bona oportunitat per passar comptes amb elements que consideraven hostils a la República. Als carrers d’una Barcelona plena de guixades i cartells s’hi podien llegir consignes anarquistes com “Fora el militarisme! Tots al front!” Es va publicar també el manifest llibertari Organització de la indisciplina. L’escriptor -i en aquell moment, polític- Jaume Miravitlles va rebre una carta de Salvador Dalí des de París en què el pintor li proposava la creació d’un nou departament de la Generalitat anomenat “Organització Irracional de la Vida Quotidiana” (!?). Miravitlles li va contestar, simplement, que no calia...

Aquestes històries delirants, però del tot reals, les poden trobar a El cielo prometido. Una mujer al servicio de Stalin (Ariel), de l’escriptor, pedagog i col·laborador de l’ARA Gregorio Luri. El llibre es va publicar fa només un parell de mesos i és, en molts sentits, un assaig històric extraordinari. Serveix per comprendre quin era l’ambient de la Catalunya urbana de fa tot just 80 anys, evidentment, però no es limita pas a això. De fet, constitueix una biografia i una dissecció psicològica d’una dona que ha passat a la història per ser la mare de l’assassí de Trotski, Ramon Mercader. Caridad Mercader (en realitat es deia Caridad del Río; Mercader era el cognom del seu marit) va néixer a Cuba i es va criar a Barcelona, en el si de l’altíssima burgesia. La seva trajectòria vital va ser a la vegada absurda i fatalment coherent. És tot just aquesta profunda contradicció la que Luri analitza de manera magistral, partint de fonts directes i, en la majoria dels casos, rigorosament inèdites.

Què podia impulsar una noia de casa bona, culta i atractiva, a defensar el totalitarisme de Stalin fins al final de la seva vida? No oblidem que, a banda de ser la mare de qui va acabar esbotzant el crani de Trotski a cops de piolet, al Mèxic de l’any 1940, va tenir un paper molt rellevant durant la Guerra Civil, dins i fora de Catalunya i d’Espanya, i que va continuar el seu activisme a l’exili fins al final. No oblidem tampoc que, de jove, no va ser pas una obrera tèxtil o alguna cosa per l’estil, sinó una ociosa amazona envoltada de grans burgesos i aristòcrates. És probable que fins tot molts anys després de la guerra Caridad Mercader assumís missions en pro de la causa soviètica “de les que exigeixen mantenir ben a prop el dit del gallet de la pistola”, en paraules de Luri. Vist amb perspectiva, és probable que aquell juliol del 1936, ara fa tot just 80 anys, fos un dels grans punts d’inflexió de la ben o mal anomenada Era de les Ideologies, és a dir, del tràgic segle XX. No és cap exageració afirmar que allò va ser el preludi sinistre de la Segona Guerra Mundial: una mena de camp d’entrenament del totalitarisme de dretes alemany i italià, aliat de Franco, i del totalitarisme soviètic, aliat de la República. Després del 1945, aquesta condició dramàticament ambigua condemnava Espanya a restar en els llimbs de l’escaquer internacional, així com a 40 anys de dictadura.

El 18 de juliol del 1936 hi va haver un bàndol, el dels militars facciosos, que va vulnerar la legalitat i un altre que en va patir les conseqüències, abans i després de la guerra. Dubtar d’aquesta evidència històrica constitueix un exercici malintencionat de revisionisme, a banda d’una falta de respecte cap a les víctimes innocents que va provocar la cruzada. És bo recordar, però, que en la brega que es va iniciar ara fa vuit dècades no s’enfrontaven exactament el totalitarisme contra la democràcia, sinó el feixisme contra el comunisme o l’anarquisme. El matís és important. És fonamental, de fet. Els més lúcids ho van veure immediatament. A la pàgina 380 d’una de les millors novel·les que ha donat la literatura catalana, Incerta glòria, de Joan Sales, llegim: “L’exaltació [de juliol] del 1936, morta i oblidada, volia sobreviure en aquells cartells que no mirava ningú llevat de mi [...]. La gentada amb les seves cares desencantades s’arrossegava com un riu cansat i fangós al peu d’aquells gran cartells virolats, que exaltaven la revolució, el proletariat, la «guerra al feixisme»; s’arrossegava sense ni veure’ls”.