Els rics i la llibertat
Traductora i escriptora / Editor de 'Sin Permiso' i professor de la Facultat d’Economia de la UBEl nostre amic Jordi és un home encantador que treballa molt. Arribat el seu aniversari, necessitava un descans. Amb la seva companya van decidir passar un cap de setmana a la seva platja preferida de Sant Martí d'Empúries, a la Costa Brava. Però no... El problema amb els llocs bells és que els multimilionaris poden decidir envair-los per al seu ús exclusiu, tancar-los per “motius de seguretat”, prohibir la premsa i fer-ho tot en secret. El germà petit d'Elon Musk, Kimbal, va decidir casar-se amb una “activista ambiental”, Christiana Wyly, a les ruïnes de Sant Martí d’Empúries, justament quan el Jordi volia tenir les seves petites vacances. Els convidats, diuen, incloïen els Obama, Will Smith i Salma Hayek.
Com és que uns rics poden tancar un poble o un indret públic a Catalunya? L'alcalde del municipi responsable, l'Escala, no vol comentar-ho. La conselleria pertinent de la Generalitat de Catalunya va al·legar “motius de seguretat”. A la premsa sembla que va interessar-li més el menjar ecològic que van engolir els convidats.
Els rics estan creixent al món des de la crisi que va esclatar el 2007. Capgemini ha editat el seu informe anual que ho detalla. És un informe entre molts que n'hi ha que ho constaten. Concretem-ho: al Regne d’Espanya els rics van créixer proporcionalment més que a la resta d’Europa i del món. Estem parlant de 560.000 milions d'euros, que acumulen una mica més de 224.000 persones. Tot i que les diferències entre aquestes persones són lògicament molt grans, la fortuna mitjana és de 2.500.000 euros per persona. Una cosa gens menyspreable. Segons l'IRPF, una persona que cobri més de 55.000 euros anuals bruts forma part del 5% més ric de la població! Una mostra impressionant de la gran evasió i frau fiscals dels molt rics. 224.000 persones és el 0,48% de la població del Regne d'Espanya. Per fer-nos una proporció: la despesa en pensions és de 139.000 milions, i el pagament per prestacions a la desocupació és de poc més de 17.400 milions, és a dir, un 25% i un 3,1% respectivament del que acumulen aquest 0,48% (menys de la meitat del “mític” 1%) de la població de l'Estat. Estem parlant de quantitats i proporcions molt grans.
Els rics, o més precisament aquest 0,48% més ric de la població, han quasi duplicat la quantitat acumulada des de l’inici de la crisi. En clar contrast, les condicions de bona part de la població no rica són molt pitjors en el mateix interval. Actualment, estadístiques 'dixit', la gran majoria no rica de la població viu pitjor que ara fa 10 anys.
L'existència de grans fortunes s’acostuma a justificar pel fet que introdueixen tota mena d'innovacions o aportacions beneficioses a la societat: els pèrits en legitimació diuen que per la seva iniciativa, el seu enginy, la seva creativitat o capacitat d'innovació, realitzen grans aportacions a la societat que canvien la vida de moltes persones.
Els fets s’allunyen força d’aquest mantra. L'actual elit dels superrics està composta majoritàriament per executius de l'empresa i les finances, que representen al voltant del 60% del 0,1% dels que més guanyen. I aquesta colossal riquesa es deu, més que a la innovació o a les aportacions a la societat, a la “recerca de rendes” o, més exactament, el que en economia es coneix com “rendisme parasitari”. La “recerca de rendes” no produeix riquesa afegida i és un mecanisme pel qual la renda simplement canvia de mans. Es pot realitzar el canvi de mans de les rendes mitjançant lleis, facilitats concedides pels governs, etc. Els rics han captat moltes rendes de la majoria de la població gràcies a les legislacions que han aconseguit imposar mitjançant, encara que no de manera única, els moltíssims intrigants que actuen a prop dels legisladors per a aquest fi. El sector de la banca dedica prop de 1.200 milions d'euros a l'any i un exèrcit de 1.700 persones a pressionar els legisladors de la UE a Brussel·les per vetllar pels seus interessos.
I això afecta la llibertat de la gran majoria. A Empúries, un espai públic es va tancar perquè els multimilionaris poguessin gaudir de les ruïnes, uns bons àpats i el que els vingués de gust, sense ser molestats per la 'canalla'. El Jordi no va poder anar a Sant Martí perquè la festa d’uns rics ho va impedir. La seva llibertat va quedar tocada. I això desgraciadament només és una anècdota. La plutocràcia dels superrics viola la llibertat de tothom cada dia, mitjançant les seves connexions amb els governs per regular els mercats 'pro domo sua', arreu del món. I molta gent els admira.