¿Els centres de detenció dels EUA són camps de concentració?
¿És adequat dir que els centres de detenció d’immigrants de la frontera sud dels Estats Units són “camps de concentració”, com va fer la congressista Alexandria Ocasio-Cortez recentment? Els seus comentaris volien evocar l’Holocaust i fer constar la nostra indignació per la manera com el nostre govern maltracta els refugiats. Però els paral·lelismes històrics s’haurien de traçar amb compte; el que passa a Clint, Texas, no és comparable amb el que va tenir lloc a Sobibor, Treblinka o Auschwitz. Hi ha una altra analogia històrica que sembla més idònia: els camps d’internament de la França de Vichy, que van allotjar refugiats de l’Europa ocupada dels anys quaranta.
Sabem molt sobre aquests camps gràcies en part a Varian Fry, una periodista nord-americana que va ajudar a salvar milers d’escriptors i artistes que figuraven a la llista negra de la Gestapo, i a Daniel Bénédite, el seu íntim col·lega. El 1940 van informar sobre els centres d’internament francesos que allotjaven refugiats sense papers procedents de l’Europa nazi, així com “indesitjables”. Els arxius de Fry de Colúmbia inclouen un document amb les seves conclusions, basades en visites als campaments i entrevistes amb centenars de refugiats.
En cert sentit, és obvi que aquests camps van ser molt pitjors que els nostres centres de detenció. Els refugiats vivien en barraques sense calefacció i utilitzaven latrines obertes, el contingut de les quals s’escampava per tot arreu quan el temps era tempestuós. S’hi estenien el tifus i la disenteria. L’alimentació, si se’n pot dir així, dels refugiats consistia en sopes aigualides, acompanyades d’un succedani de cafè i un pa integral dur. Quan el clima era més calorós, hi proliferaven els insectes i les plagues. Les dimensions d’aquests camps eren molt més grans que les dels nostres centres de detenció. I es van deportar molts milers de reclusos a Alemanya, on eren exterminats.
Però hi ha algunes similituds sorprenents entre els camps francesos i els que tenim als EUA. Fixeu-vos en una carta del 1940 d’una mestra de jardí d’infants internada a Gurs. “Imagineu-vos, si podeu, el nostre campament amb prop de 700 nens i nois més joves de 18 anys”, va escriure. “El nen més petit té 2 mesos. Ni tan sols sabem com es diuen els pares de molts d’aquests nens, que no entenen per què estan tancats en aquest campament terrible. No podem donar-los prou menjar, no podem rentar-los i ni tan sols poden jugar, sinó que han de seure congelats de fred a les barraques fosques i brutes”.
Llegint això, no vaig poder evitar pensar en Clint, on els detinguts més joves, que tenien des d’uns quants mesos fins a 17 anys, eren separats dels seus pares sense saber si els tornarien a veure o quan els tornarien a veure. Nens de totes les edats rebien les mateixes racions migrades: farina de civada instantània, fideus instantanis, un 'burrito' gelat per sopar; segons certes informacions, passaven gana. Nens de només 8 anys cuidaven criatures de bolquers, molts dels quals de fet no tenien bolquers. Tots vivien enmig de la brutícia, sense sabó ni raspalls de dents. Molts agafaven la grip.
En certa manera, en comparació amb els camps de refugiats francesos, les condicions dels nostres centres de detenció són pitjors. Un refugiat de França es va queixar perquè no tenia llard per cuinar les verdures fresques. Els nostres joves detinguts no tenen cap producte fresc. A diferència de Clint, on els nens ni tan sols podien disposar d’un raspall de dents, els interns del campament de Ribesaltes, a França, tenien accés a un dentista (tot i que, segons s’assenyala en una carta, el dentista havia de treballar sense fresa). A Gurs, les dones i els nens almenys tenien llits o catres i “un nombre suficient de cobrellits”, mentre que els nens de Clint han dormit a terra, en cel·les gelades, sense res per tapar-se i amb els llums encesos a totes hores.
Una interna de les Milles, la mare d’un nen malalt, va escriure que la vida al camp de refugiats era “terrible per a mi, i per al meu pobre nen, que ha de presenciar escenes abominables”. Tot i la desgràcia, no podem evitar pensar que almenys ella podia cuidar el seu fill, i que aquell nen malalt tenia el consol de la presència de la seva mare.
A França els interns també tenien accés al món exterior. Escrivien cartes i podien rebre regals –a l’embolcall d’un paquet conservat als arxius de Fry, dirigit a un intern de Vernet, hi ha escrita la paraula 'regal'–. L’oficina fronterera de Clint, per contra, ha rebutjat regals de menjar, bolquers i roba.
Una de les diferències més sorprenents és que als camps de França es permetia als periodistes i a treballadors d’ajuda humanitària visitar els interns i documentar la seva situació, mentre que el nostre govern ha limitat estrictament l’accés dels periodistes als centres de detenció argüint qüestions legals relacionades amb la privacitat. El 26 de juny es va permetre a un grup de periodistes fer una breu visita a Clint, però se’ls va prohibir fer fotos o parlar amb els detinguts.
Sabem el que sabem sobre Clint gràcies en gran mesura a Elora Mukherjee, la directora de l’Institut dels Drets dels Immigrants de la Facultat de Dret de Colúmbia. Gràcies a un acord del 1997 amb la Policia Fronterera, tant ella com altres advocats estan autoritzats a visitar alguns centres de detenció. Poc després de l’informe de Mukherjee, l’administració de Trump va evacuar centenars de nens de Clint cap a centres de detenció més grans, situats al Paso. Més de 100, però, van tornar a Clint i encara hi són.
Mukherjee va dir: “Si els periodistes poguessin accedir als centres de detenció de la frontera on tenen tancats els nens en condicions insalubres, aquests centres ja no existirien”.
Un dels col·legues de Fry va escriure una cosa semblant sobre Gurs el 1940: “Aquestes condicions miserables i inhumanes parlen per si soles”. Però si no hi ha testimonis, les condicions inhumanes no poden parlar per si soles. Permetre l’entrada de més observadors externs seria un pas perquè el nostre govern es pogués apropar almenys al nivell moral de la França de Vichy.
Tan bon punt els refugiats han travessat les nostres fronteres, tenim la responsabilitat de tractar-los amb humanitat. Si no ho fem, no ens hauria de sorprendre que ens comparin amb els que han oprimit altres éssers humans durant els pitjors períodes de la nostra història.
Copyright The New York Times
