Sistema judicial i poder polític

Politòloga i advocadaA les Corts espanyoles els últims dies s’han viscut diverses situacions lamentables, però la més greu per a les institucions de la democràcia és el menyspreu que el PP ha mostrat per la independència judicial. Han passat quaranta anys des de l’aprovació de la Constitució, que, amb totes les mancances que se li puguin criticar, ens ha ajudat a tenir avui una democràcia consolidada. Tot aquest temps després encara hem de veure com un dels principals partits del país menysté sense complexos la separació de poders, una de les bases de l’estat de dret.

El PP es limita a rebutjar el contingut de l’escandalós missatge enviat pel portaveu del grup al Senat, però el seu remitent considera que l’únic problema va ser un llenguatge poc afortunat i segueix en el càrrec.

Espanya és un país d’excel·lents juristes que en diverses branques del dret publiquen doctrina destacada entre els països del dret continental. El menyspreu que mostra el PP per la rellevància social i política de la judicatura és inacceptable. I que no facin creure que va ser un missatge de mòbil poc curós –només aquesta afirmació ja els delata–. El divendres anterior, el diputat popular Carlos Rojas havia demostrat la mateixa insolència a la comissió del Congrés on es presentaven els candidats a vocal del CGPJ. En la seva intervenció, li va dir al jutge José Ricardo de Prada que el preferia en un òrgan administratiu que dictant sentències –especialment si són contra el PP en el cas Gürtel, hem de suposar–. Prada es va veure obligat a recordar-li al desmemoriat diputat que ell havia estat el primer jurista de l’Estat en ser titular d’un tribunal penal internacional.

En lloc que el seu partit l'instés a demanar disculpes, el que observem és que el company d’aquest diputat Ignacio Cosidó repeteix la mateixa frase acompanyada de l’afirmació orgullosa que el PP ha aconseguit amb la negociació dominar la sala penal del Tribunal Suprem –sempre vinculat a Catalunya, com si tota la política fos conflicte català.

El 2013, el GRECO, el Grup d'Estats contra la Corrupció, impulsat pel Consell d'Europa, va avaluar la prevenció de la corrupció a Espanya en relació als jutges i va fer diverses recomanacions, entre les quals la necessària avaluació de la regulació del CGPJ per garantir la seva independència. Tres anys i mig més tard, l’organisme va declarar que cap de les recomanacions havia estat implementada. A principis d’aquest any es publicava un nou informe sobre el compliment de les recomanacions, en el qual el govern espanyol s’excusava explicant que s'estava treballant en la regulació del CGPJ a la subcomissió del Congrés dedicada a l’estudi i definició d’una estratègia nacional de justícia. Però el grup de treball amb aquest nom tan pompós va dissoldre’s el març del 2018 sense cap acord final entre els grups parlamentaris. La vergonya internacional que suposarà el proper informe del GRECO competirà amb els millors precedents de desídia política.

Espanya ha de modificar el seu sistema d’elecció dels membres més influents del sistema de justícia. El Consell General del Poder Judicial es troba al centre d’aquesta matèria, ja que és l’encarregat de nomenar el president del CGPJ i del Tribunal Suprem i els magistrats d’aquest últim òrgan. La llei orgànica del poder judicial estableix que els vint vocals del CGPJ són escollits per meitats per tres cinquenes parts de cadascuna de les cambres legislatives. La recomanació del GRECO respecte a aquest punt és que les autoritats polítiques no haurien de tenir-hi cap influència. El debat no és tan simple com pot semblar i les dues opcions tenen els seus avantatges i inconvenients, fet evidenciat per la diversitat de sistemes vigents a la resta de països europeus.

Si s’optés per l’elecció únicament influïda per la magistratura, en la línia del que proposa el GRECO, caldria garantir-ne la pluralitat amb mecanismes que evitin que els grups majoritaris tinguin el monopoli sobre la decisió. Saltar de la politització de la justícia al pur corporativisme judicial pot comportar altres riscos.

Segurament la via més interessant és mantenir la intervenció del legislatiu però únicament per als vuit vocals juristes externs a la carrera judicial, com ja determina la Constitució, de tal manera que es garanteixi la pluralitat ideològica però sense l’inacceptable sistema actual, en què la totalitat dels vocals requereixen el vistiplau de les cambres.

Lamentablement, no podem reformar el poc respecte que tenen certs partits polítics per la separació de poders, però sí que podem aplicar algunes mesures que tornin estèrils els seus intents de controlar i polititzar la justícia. Emprendre aquestes reformes és una qüestió inajornable per relegitimar el sistema judicial i així enfortir el nostre estat de dret.