Sistema judicial i poder econòmic

Politòloga i advocadaEl Banc Santander va tancar el 2017 amb una capitalització borsària superior als 88.000 milions d’euros; i el BBVA, amb una xifra superior als 47.000 milions d’euros. Per tant, el valor conjunt en borsa de les accions d’aquests dos bancs és equivalent a més de l’11,5% del producte interior brut del país. La democràcia s’enfronta a la influència dels grans actors econòmics en condicions molt desfavorables.

En la tensió per quins són els interessos que protegeixen els poders públics, massa sovint està perdent la ciutadania, com ho demostra la recent sentència del Tribunal Suprem sobre l’impost d’actes jurídics documentats. Davant aquest cas vergonyós que deslegitima la nostra justícia, sorgeixen debats sobre quines reformes cal emprendre per blindar el poder judicial de les influències externes.

Sens dubte, cal analitzar en profunditat la forma d’elecció dels membres dels diversos òrgans judicials. Sobretot després que en la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial s’hagi demostrat que des del legislatiu s'utilitzen alguns d'aquests procediments per influir indegudament en el sistema de justícia, en una falta de respecte flagrant a la separació de poders.

Però un altre tema que ha sorgit arran de la sentència que comentem es relaciona amb les incompatibilitats dels magistrats. Les incompatibilitats són un element bàsic del sistema de garantia de la transparència al sector públic, una eina fonamental per evitar que interessos privats puguin influir en la presa de decisions pública i, d’aquesta manera, garantir la igualtat davant la llei.

Luis María Díez-Picazo, president de la sala tercera del Tribunal Suprem, va ser entre el 2015 i el 2017 professor de la universitat privada CUNEF (Col·legi Universitari d’Estudis Financers), de titularitat de la Fundació de l’Associació Espanyola de la Banca, a la qual pertanyen la majoria de bancs que operen a Espanya. Díez-Picazo és qui va decidir convocar una revisió plenària d’una sentència que no admetia recursos ordinaris, qui va firmar la comunicació que justificava la reunió per “l’enorme repercussió econòmica i social” de la decisió i, finalment, qui va decantar amb el seu vot la decisió final cap al resultat més beneficiós per a la banca.

La llei orgànica del poder judicial estableix activitats amb les quals no es poden compaginar els càrrecs de jutge o magistrat. Aquest sistema d’incompatibilitats podia ser suficient per als estàndards de transparència de l’any 1985, quan es va aprovar la norma, però casos com el que comentem demostren que avui cal ser més estrictes en aquestes condicions.

D’una banda, es permet la docència, investigació i publicació tant en entitats públiques com privades, com era el cas de Díez-Picazo. Aquesta possibilitat hauria d’estar limitada a les institucions públiques on el contractant del docent no representa interessos privats i on, a més, les retribucions estan més reglades i són més transparents.

De l’altra, cosa encara més greu, les incompatibilitats no inclouen un requisit temporal. En el moment que una persona és designada com a jutge o magistrat té vuit dies per abandonar l’activitat incompatible que estigui exercint. Això pot ser del tot raonable en alguns dels casos que inclou la norma. Per exemple, l’exercici de càrrecs electes o a l’administració pública. Però, com a mínim en el cas de l’exercici d’activitats mercantils i de funcions de direcció en empreses privades, caldria debatre si no s'hauria d’exigir que passés un període de temps prou llarg per assegurar la independència de la persona respecte als interessos de les societats a què ha estat vinculada, sobretot en el cas d'aquells juristes que accedeixen a la carrera judicial sense haver fet oposicions; a través del que s’anomena quart i cinquè torn.

D’entrada, el lamentable espectacle que ha protagonitzat part del Tribunal Suprem en aquest procediment mereix la dimissió tant del president de sala com del president del tribunal, tal com han exigit, entre d’altres, l’associació Juezas y Jueces para la Democracia, però, sobretot, necessitem dotar-nos d’instruments que evitin situacions semblants de cara al futur.

No podem permetre que les influències d’actors econòmics posin en dubte les garanties del nostre sistema democràtic. Cal actualitzar la normativa de transparència i anticorrupció establint sistemes d’integritat complets i adaptats a les necessitats del segle XXI. No es tracta només de detectar i perseguir els casos de corrupció que impliquen conductes clarament delictives, com els suborns o la malversació, sinó d’anar més enllà i tenir eines que garanteixin que totes les decisions d’institucions judicials i administratives es guien únicament per l’interès públic.