Seguretat: l’altra cara de la moneda
El debat sobre la seguretat a Barcelona és, en gran part, un exemple de la construcció de percepcions socials per part dels mitjans de comunicació, sense menystenir el suport d'alguns sectors polítics interessats en col·locar el tema al centre de l'agenda pública. Afortunadament, han anat sorgint algunes veus explicant amb dades més objectives la situació real, tot i que tenen menys abast que els mitjans impulsors de la visió apocalíptica. Aquestes anàlisis més completes i matisades mostren que no es pot parlar d’una crisi de seguretat a la ciutat.
No és innocu situar el debat sobre la seguretat al centre de l’agenda política. Fruit d’això, estem veient com es desperten opinions potencialment xenòfobes respecte als furts i robatoris que afecten especialment els menors no acompanyats, un dels grups socials més vulnerables que hi ha avui a la capital catalana. També s’està establint un discurs de populisme punitiu que ha fet que la defensa de l’enduriment de les penes per reincidència s’afermi sense detractors en tot l’espectre polític.
Primerament, hem d’acceptar que la seguretat és una qüestió amb múltiples facetes que requereix una anàlisi assossegada i reflexiva –els robatoris són realitats molt diferents de les baralles o homicidis vinculats al tràfic de drogues, i per tant s’han d’afrontar amb polítiques diferents–. Centrant-nos en els furts i robatoris, hi ha un primer element a discutir, que és la definició que es fa del problema, en la qual s’obvien les situacions d’exclusió social i marginalitat vinculades a aquest tipus de delinqüència i es focalitza únicament en els efectes sobre les víctimes i el turisme, un punt, aquest últim, sobre el qual caldria aprofundir. Per tant, davant d’aquesta realitat polifacètica i complexa únicament estem tenint en compte un angle, caient en una anàlisi populista que oblida altres realitats que avui pateixen alguns habitants de la nostra ciutat (el cas més clar és el dels 'menes').
A més d’aquests condicionants socials vinculats a la inseguretat, un segon element que cal repensar és la concepció de la presó com a solució. Un dels principis sobre els quals es construeix el dret penal és el d’'ultima ratio': la pena criminal, especialment la presó, és l’última solució possible davant d'un problema que se’ns presenta com a col·lectiu. Cada condemna de presó és, fins a un cert punt, un fracàs de la nostra societat, que no ha pogut trobar una resposta millor. No cal dir que moltes vegades l’aplicació del Codi Penal és necessària, però mai pot ser una prioritat.
El dret penal del nostre país es basa en el principi de reeducació. És a dir, no busca castigar sinó evitar que la persona condemnada repeteixi la conducta delictiva. En aquest sentit, la pena de privació de llibertat (la presó) és la que més s’assimila a un càstig i menys facilita la reeducació, fet pel qual les penes alternatives haurien de ser una opció prevalent sempre que sigui possible.
Un perill que ja s’està materialitzant a partir del problema de la seguretat és la creació d’un consens sobre la necessitat d’endurir el Codi Penal i augmentar la facilitat de l’ingrés a la presó. Abans caldria considerar si poden ser eficaces penes alternatives per tal d’abordar la problemàtica amb una visió més àmplia que la del càstig. Sense necessitat de cap reforma normativa, el Codi Penal vigent ja preveu per a condemnes de presó de fins a dos anys la possibilitat de suspensió (és a dir, d’evitar l’ingrés a un centre penitenciari) i la potestat del jutge d’imposar el compliment de determinades condicions. En el cas dels furts i robatoris, aquestes mesures alternatives podrien consistir en l’obligació d’allunyar-se de determinades zones (per exemple, el metro o les àrees més turístiques de la ciutat), la prohibició de contactar amb persones amb qui s’hagi delinquit conjuntament o la participació en programes formatius i laborals.
Davant de la inseguretat caldria evitar les reaccions exclusivament punitives i buscar respostes més adequades als problemes complexos que afronten les nostres ciutats. I, sobretot, seria bo renunciar a utilitzar com a carn de canó de les batalles polítiques persones en situació vulnerable que, d’altra banda, no tenen mitjans per construir discursos a favor dels seus interessos.