Quan cal recentralitzar

Després de les eleccions autonòmiques que es van celebrar el passat maig en moltes comunitats, Andalusia ja ha aprovat una reducció de diversos tributs i la presidenta de la Comunitat de Madrid també defensa com a mesura central del seu programa una disminució de la càrrega tributària. Es tracta d’una proposta recurrent de governs que opten, davant la poca popularitat dels impostos, per reduir la qualitat dels seus serveis públics i l’abast de la despesa social.

Si en un món globalitzat la competència fiscal genera moviments de capitals entre països, la situació és encara més exagerada a Espanya, on la mobilitat de les empreses i les persones, bàsicament les de rendes més elevades, és molt més fàcil, ja que es manté la residència dins el mateix estat. Per aquest motiu, evitar la competència fiscal entre els territoris del mateix país és prioritari si volem mantenir un nivell de recaptació que permeti desenvolupar polítiques públiques sòlides.

Habitualment veiem com s’estableix una lògica competitiva entre comunitats autònomes, sobretot entres les que són governades per partits diferents, però la necessitat d’actuar conjuntament contra el dúmping fiscal de Madrid podria ser un bon punt de partida per iniciar una dinàmica de col·laboració basada en interessos compartits. Bastir aliances entre territoris que reforcessin la posició negociadora davant l’Estat podria ser molt més beneficiós que l’actual lògica bàsicament bilateral, per exemple, per debatre a fons el finançament de les comunitats autònomes o exigir el pagament dels deutes i compromisos de l’Estat.

Un argument habitual contra les reduccions d’impostos de Madrid és que aquesta comunitat és capaç de mantenir un règim fiscal molt lax gràcies a una elevada recaptació fruit de l’activitat econòmica que atrau pel fet de ser la capital de l'Estat. El trasllat d’algunes institucions públiques a altres grans ciutats podria fer que aquests beneficis repercutissin també en l’activitat econòmica d’altres regions i poguessin fins i tot servir com a motor de desenvolupament. Aquesta és una altra proposta sobre la qual diverses comunitats autònomes podrien trobar un punt d’acord per plantejar-la com a reclam conjunt al govern central.

Una proposta per evitar el dúmping fiscal que ara es discuteix per les baixades d’impostos que proposa Madrid és establir uns mínims per sota dels quals les comunitats autònomes no puguin reduir els tributs. No obstant, hem pogut veure com a través de les escletxes de les bonificacions de la quota o les reduccions de la base imposable s’han eliminat a la pràctica o reduït substancialment alguns impostos. És a dir, tot i que s’estableixi un tipus impositiu mínim, aquest límit es pot acabar eludint a través de la modificació d’altres elements de l’impost, excepte si els mínims establerts són tan estrictes que gairebé no deixen espai regulador a les comunitats. Per aquest motiu l’experiència indica que no n’hi ha prou amb establir uns mínims a nivell estatal per evitar pràctiques competitives en matèria fiscal entre els territoris.

Una altra possibilitat és la recentralització de les competències per aprovar normes respecte als grans tributs estatals: IRPF, impost sobre el patrimoni, impost de successions i donacions i impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Tornar a posar únicament en mans de l'Estat la capacitat per aprovar aquest tipus de legislació no té per què suposar una reducció en la recaptació que reben les comunitats autònomes, ja que no implica modificar la cessió dels resultats de l’aplicació dels impostos comentats.

D’altra banda, una mesura inajornable, tant si es recentralitzessin les competències reguladores com si s’aprovessin un altre tipus de reformes, és l’augment dels recursos per lluitar contra el frau fiscal, per evitar que s’evadeixi el pagament d’impostos o que s’eludeixi mitjançant canvis de residència que no responen a la realitat sinó que busquen reduir la càrrega impositiva sobre les empreses o sobre els ingressos o patrimoni personals.

Davant de la competència entre comunitats autònomes és necessari encetar un debat seriós sobre tributació, i això implica també tenir en compte que no sempre la descentralització és la resposta més adequada. En el cas de la fiscalitat, la competència que es genera entre territoris on hi ha mobilitat de persones i empreses és un motiu suficient per defensar la necessitat que la competència reguladora, la capacitat per aprovar les normes tributàries, es traslladi a àmbits decisoris més generals, mentre no comptem amb una fiscalitat europea més desenvolupada, almenys a nivell del govern central.