Fons reservats: un espai d’impunitat

Un dels últims escàndols de les clavegueres de l’Estat destapats pel comissari Villarejo es vincula a un clàssic de la corrupció, almenys a Espanya: els fons reservats –relacionats també amb un dels casos més greus que van implicar el PSOE durant els anys vuitanta i noranta–. Es tracta d’un element que ha quedat totalment impune a l’embranzida de l’era de la transparència, en què s’han normalitzat fets que fa pocs anys haurien semblat inacceptables, per exemple, que els bancs exigeixin als clients justificar l’origen dels seus ingressos o que la normativa permeti a qualsevol ciutadà conèixer el patrimoni dels alts càrrecs de l’administració i del poder polític.

Les informacions que s’han fet públiques indiquen que el PP va voler recuperar documents en poder del seu antic tresorer Luis Bárcenas, incloent-hi dades de comptabilitat que podrien provar el finançament irregular, que presumptament implicaven en activitats corruptes alguns dels càrrecs més rellevants del partit. S’està investigant judicialment si el xofer del tresorer caigut en desgràcia va ser l’encarregat d'obtenir aquesta documentació a canvi de sumes rellevants que haurien sortit de partides pressupostàries destinades a despeses reservades. Tot i així, hi ha sospites que aquests fons també van ser emprats en altres ocasions per finançar les activitats il·legals que duia a terme l’excomissari presumptament per encàrrec de membres del PP.

La investigació es vincula al cas Tàndem, centrada en les activitats de Villarejo, i en la peça del cas Gürtel que investiga els 'papers de Bárcenas' i el finançament irregular del Partit Popular. La dimensió que ha adquirit el conjunt d’aquestes investigacions és inaudita especialment tenint en compte que implica el que ha estat un dels dos principals partits a Espanya des de la Transició.

Les matèries vinculades a secrets oficials es regulen per la llei 9/1968, modificada el 1978, fet que ja d’entrada posa de manifest la necessària actualització de la normativa. Més concretament, la llei 11/1995, de l’11 de maig, reguladora de la utilització i el control dels crèdits destinats a despeses reservades, es refereix als fons dedicats a la defensa i seguretat de l’Estat que estan emparats per la citada llei preconstitucional de secrets oficials.

Es tracta d’una norma molt breu, de només set articles, en què s’estableix un control sobre aquests fons per part de la comissió respectiva del Congrés, que també té caràcter secret, a la qual els ministres afectats han d’informar semestralment sobre l’ús d’aquestes partides. També es preveu un procediment administratiu de control especial que, en vista dels fets, és ineficaç i hauria de ser reforçat.

Per avançar en la lluita contra la corrupció cal minimitzar els espais de secret també al sector públic, com ja ha passat al sector privat, en què, tot i que es protegeixi la confidencialitat dels clients, aquests han d’entregar documentació perquè les autoritats comprovin la legitimitat de totes les seves actuacions financeres. La desclassificació per part del govern central d’alguns dels documents vinculats al cas Kitchen que estem comentant és un pas positiu i també una demostració que el secret s’ha portat a límits innecessaris i perjudicials per garantir la transparència en el funcionament de les institucions.

És clar que els interessos en la seguretat de l’Estat han d’estar protegits, i això, segurament, requereix un nivell de reserva més gran que el d’altres àrees de política pública. No obstant això, no es pot permetre que sota la premissa de la seguretat dels interessos del país es generi un espai d’impunitat com són els fons reservats, que ja han demostrat més d’una vegada que donen possibilitats a l’ús indegut del pressupost públic.

Davant d’aquesta realitat, sorgeix la necessitat de ponderar el rendiment de comptes sobre l’aplicació del pressupost amb la preservació del secret en els casos en què sigui indispensable. Això obre la porta a una nova comprensió de la transparència que haurà de basar-se, no en el coneixement per part de la ciutadania, sinó en la generació de contrapesos interns a l’executiu i a l’administració, també a través dels grups polítics amb representació a les cambres legislatives, i, fins i tot, es podrà pensar en una implicació més gran del poder judicial. En qualsevol cas, més enllà que la justícia acabi aclarint exactament quin ha estat l’ús donat en aquest cas a les partides secretes, aquestes noves revelacions fan inexcusable obrir un debat parlamentari sobre la dimensió dels fons reservats i els límits que cal imposar al seu funcionament per evitar que siguin eines per facilitar nous abusos.