La vergonya de les amnisties fiscals

Politòloga i advocadaDes que va arribar a la Moncloa arran d’una dura sentència per corrupció al Partit Popular, el govern socialista ha fet bandera de la seva oposició a l’amnistia fiscal de Montoro. No va poder publicar els noms de les persones que s’hi van acollir perquè el Tribunal Constitucional havia blindat aquesta possibilitat, però a canvi va comprometre’s a prohibir per llei noves amnisties fiscals –una mesura d’eficàcia dubtosa si tenim en compte que es podria derogar simplement amb una llei posterior.

En qualsevol cas, aquest punt està contingut a l’acord a què va arribar amb Podem per uns pressupostos que no seran aprovats fàcilment. Més enllà de si aquest projecte superarà el filtre de Brussel·les i obtindrà els suports necessaris al Congrés, la proposta de prohibir les amnisties fiscals, o exterioritzacions voluntàries d’actius, ha quedat relegada a una breu frase al final de l’acord sobre la injustícia social d’aquests processos.

El tema mereix ser analitzat amb més detall tenint en compte que a Espanya vam tenir fa pocs anys una amnistia fiscal vergonyosa com poques, amb requisits paupèrrims, sense garanties per evitar que s'utilitzés per blanquejar diners procedents de delictes i amb un tipus impositiu efectiu –és a dir, un impost pagat per amnistiar l’anterior defraudació fiscal– ridícul.

Anem per parts. L’amnistia fiscal que va impulsar l’exministre d’Hisenda del PP Cristóbal Montoro el 2012 no té com a mesura res d’excepcional, ni a Espanya ni a nivell internacional. Des de l’arribada de la democràcia ja hi havia hagut tres processos, els anys 1977, 1985 i 1991, que, tot i tenir característiques variades, s’han considerat amnisties fiscals. A escala global, des del 2010 l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics va començar a recomanar aquestes mesures en paral·lel a les iniciatives d’intercanvi d’informació tributària multilaterals. Fins a vint països membres de l’organització han aplicat recentment programes especials de regularització voluntària.

El que sí que destaca de l’última amnistia fiscal del PP són el procediment d’aprovació i les condicions que requeria. En primer lloc, s’aprova per un reial decret llei, fet que el 2017 li costaria la declaració d’inconstitucionalitat per haver vulnerat l’exigència d’aprovació per llei de les matèries tributàries més importants. El Congrés va convalidar aleshores, amb els vots bàsicament del PP i CiU, una mesura de gran rellevància amb un redactat breu i genèric que ni tan sols es referia a mecanismes de garantia que l’amnistia no s'utilitzaria per blanquejar guanys provinents de delictes.

Més endavant la situació encara empitjoraria quan dos informes de la direcció general de Tributs van determinar que l’impost especial del 10% que establia el reial decret llei havia d’aplicar-se sobre els rendiments generats en els quatre últims anys pels actius adquirits anteriorment, i no sobre la totalitat del valor dels béns regularitzats. D’aquesta manera, el tipus impositiu mitjà sobre el total dels patrimonis exterioritzats va acabar sent només del 3%.

Per completar el despropòsit, en els últims anys ha sortit a la llum que diverses persones investigades o condemnades per corrupció van fer ús de la possibilitat que els oferia aquell procés per blanquejar quantitats que poden ser sospitoses de tenir origen il·lícit.

Per totes aquestes raons, l’amnistia fiscal de Montoro es pot considerar un exemple aberrant d’un tipus de processos que només podrien ser defensables en contextos molt puntuals, amb índexs de diner no declarat tan elevats que impedeixin la creació o consolidació d’una administració tributària eficaç, com va ser el cas de la del 1977 a Espanya. Es tracta, sigui com sigui, d’una realitat molt distant de la d’un país de l’Europa Occidental al segle XXI.

Fora d’aquesta excepcionalitat, en la qual podria ser convenient una única amnistia fiscal amb el corresponent pagament de la totalitat dels impostos defraudats i punitius, acompanyada de mesures estrictes per evitar que s’hi acollís qualsevol delicte més enllà de la defraudació a la Hisenda Pública, les amnisties fiscals sens dubte han de ser abolides. Generen injustícia social perquè beneficien les grans fortunes, que tenen més mitjans per evadir impostos, desincentiven el compliment de les obligacions tributàries si s’aproven periòdicament i, sobretot, impedeixen fomentar la cultura que cal pagar impostos com un deure ciutadà per contribuir al benestar general.