Això va d'impostos
Aquests últims dies hem viscut molta intensitat de debats electorals i segurament la conclusió que en treu una gran part de la ciutadania és que són més un espai de propaganda electoral que de presentació de propostes polítiques reals. Lamentablement hi ha hagut massa informacions tergiversades i sovint fins i tot mentides, fet que no facilita que la societat tingui confiança en les seves institucions polítiques.
De ben segur que tots els temes que s’han tractat són rellevants, però les qüestions fiscals segurament haurien de tenir més centralitat. Totes les polítiques públiques que desenvolupa un país es paguen amb els tributs recaptats: quan portem els nostres nens i nenes a l'escola o quan anem a una visita al metge públic, tot s’ha pagat amb impostos.
Per aquest motiu, la rebaixa fiscal aprovada la setmana passada a Andalusia és una demostració clara i concreta dels perills que suposa un tripartit de dretes per als serveis públics i per als drets socials del nostre país.
La reforma tributària del govern de PP i Ciutadans amb el suport de l’extrema dreta suposa, entre altres mesures, la pràctica eliminació de l’impost de successions, una de les principals eines de redistribució de la renda. L’impost de successions, en contra del que ens han fet creure des de discursos parcials i interessats, és central per a una societat més igualitària, ja que grava l’herència, un element que perpetua la desigualtat social i, a més, tant a Catalunya com a Andalusia abans de la reforma el seu efecte fonamental es limita a les grans herències. Es tracta d’una demostració concreta de com la dreta i l’extrema dreta comparteixen un projecte econòmic neoliberal i implementen un model de retrocés clar en matèria d’estat del benestar.
D’altra banda, les mesures sobre fiscalitat mostren clarament què hi ha de discurs i què de projectes amb voluntat política real darrere aquests debats electorals. Moltes afirmacions de campanya acaben en paper mullat i segurament això reforça la poca credibilitat que hi dona l’electorat i augmenta la desafecció. Les polítiques es demostren fent-les, i algunes de les propostes dels candidats tenen febleses si examinem les mesures impulsades pels seus respectius partits.
El partit socialista es vanagloria de molts canvis que ha fet en els mesos que ha estat al govern però, en canvi, no ha prioritzat en absolut l’impuls d’un sistema fiscal més just i progressiu. Les mesures pactades amb Podem a l’acord de pressupostos no han estat a l’agenda del govern fins que les ha imposades aquest últim partit. Amb la caiguda del pressupost es van perdre canvis en matèria fiscal com l’augment de l’IRPF al tram de més de 130.000 euros d’ingressos anuals i la creació d’un nou tram a partir de 300.000 euros; l’augment de l’impost del patrimoni en un 1% a les fortunes de més de 10 milions d'euros, o un mínim efectiu a l’impost de societats del 15%.
Tot i així, respecte a les societats d’inversió de capital variable i les d’inversió en el mercat immobiliari (les sicavs i les socimis) les mesures eren poc ambicioses i seguien significant un sistema de privilegis injustificats per a aquest tipus de vehicles que promouen l’especulació. Però ni tan sols aquestes propostes de mínims no han estat presents en les polítiques del partit socialista fins que Podem les ha posades sobre la taula.
En el mateix sentit, a Catalunya el govern de Junts per Catalunya però també d’ERC, que fa bandera de la necessitat d’un sistema fiscal just i progressiu, no ha trobat el moment per impulsar cap norma tributària de gran abast en el temps que portem de legislatura. Per justificar-ho, el conseller d’Economia i Hisenda expressa que la pressió fiscal catalana és elevada i deixa de banda en els seus discursos que hi ha moltes comunitats autònomes on les persones d’ingressos o patrimoni més elevats paguen més impostos que a Catalunya.
Mentre als EUA l’esperança contra Trump identificada amb Alexandria Ocasio-Cortez proposa un IRPF màxim del 70% per a les grans fortunes, aquí tenim molts problemes per fer propostes atrevides sobre impostos i, quan es fan, sovint estan en contradicció amb el que demostra la realitat del dia a dia dels partits a les institucions. Necessitem un sistema impositiu sòlid i clarament redistributiu com a eina per sufragar l’estat del benestar i desenvolupar polítiques públiques per fer créixer la igualtat social. Per això hem de col·locar el debat sobre fiscalitat al centre de l’agenda pública i exigir als partits que les seves propostes electorals es tradueixin en polítiques concretes.
