Acabarà el PSOE amb el privilegi fiscal?

Politòloga i advocadaUna de les banderes de Pedro Sánchez per presentar-se com a candidat contra el PP va ser destapar la llista de persones que havien mostrat capitals ocults gràcies a l’amnistia de Montoro, compromís que ràpidament es va convertir en fum a causa de l’assessorament sobre la seva impossibilitat legal. Després d’aquesta relliscada que necessàriament va acabar en promesa incomplerta, el PSOE es va mantenir ferm impulsant la prohibició de noves amnisties fiscals.

L’embranzida que vol agafar el govern cap a l’esquerra, i possiblement els càlculs sobre els aliats que necessita per a la pròxima votació dels pressupostos generals de l’Estat, han posat també sobre la taula en matèria de fiscalitat la possible modificació del règim de les tan (merescudament) mal vistes sicavs.

Les societats d’inversió en capital variable han estat periòdicament objecte de crítica en el debat públic per l’escàndol fiscal que suposa el seu 1% de tipus impositiu, mentre que l’impost general de societats és del 25% i el que grava la renda de les persones físiques es mou entre el 21,5% i el 48% a Catalunya. Empreses que només es poden crear disposant de 2.400.000 € i dedicades a la inversió financera reben un tractament fiscal 25 vegades millor que el d’una societat amb activitat productiva, tot i que aquestes després poden aplicar diverses deduccions i bonificacions que redueixen l'impost final a pagar. En el cas de l'IRPF, tenint en compte el tipus efectiu, és a dir, el percentatge de la renda bruta de les llars que s'acaba abonant com a impost, el ciutadà mitjà paga fins a 12 vegades més que una sicav. La indignació està més que justificada.

No obstant això, correm el perill de veure com ens anuncien amb autocomplaença una reforma fiscal de la mà dels pressupostos que corregeixi l’inacceptable règim de les sicavs però mantingui altres figures que han blanquejat l’evasió fiscal a Espanya i permeti que inversionistes i rendes del capital contribueixin menys al sosteniment de les finances públiques que el gruix de la ciutadania assalariada.

Vegem amb més detall quina és la realitat. En primer lloc, a Espanya hi ha actualment més de 2.700 sicavs registrades que, per gaudir del desmesurat privilegi fiscal que explicàvem, bàsicament estan obligades a tenir un mínim de 100 socis, que en la realitat poden acabar sent persones que hi aporten una quantitat irrisòria per complir aquest requisit numèric i afavorir uns pocs inversors genuïns. Les últimes dades publicades per la borsa espanyola corresponents al mes d’abril passat mostren que el 91% de les empreses cotitzants eren sicavs.

Un altre vehicle societari que en els últims anys ha crescut enormement són les socimis (societats anònimes cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari). Es tracta d’empreses dedicades bàsicament a la compra i promoció d’immobles per al lloguer, amb un capital mínim de 5 milions d’euros i obligades a cotitzar en mercats regulats espanyols o estrangers. Complint els requisits de la llei, paguen el 0% d’impost de societats sobre la renda que obtenen. Avui en dia hi ha 51 socimis cotitzant a la borsa espanyola, dues dins de l’Íbex-35.

La tercera figura que hem de comentar són les ETVE (entitats de tinença de valors estrangers), una classe de hòlding, és a dir, una societat que té per objectiu invertir en altres societats, que podem considerar 'offshore', ja que els seus avantatges fiscals es fonamenten en la participació en empreses estrangeres. En aquestes entitats els socis que no resideixen a Espanya i no hi tenen sucursals, oficines o altres establiments permanents, quan cobren beneficis de la societat o venen la seva participació, no paguen impost sobre la renda dels no residents. És a dir, els guanys obtinguts no queden gravats per cap tribut a Espanya.

La qüestió és complexa i es podria explicar amb molt més detall, a part de comentar el tractament de certs fons i altres societats d’inversió que també estan beneficiats segurament en excés per la normativa vigent.

En tot cas, no es tracta que s’aprovin els pressupostos amb un titular grandiloqüent sobre la nova justícia fiscal que, en el fons, només signifiqui una modificació, previsiblement lleu, del règim de les sicavs. Necessitem una reforma impositiva profunda que augmenti la justícia tributària basant-se en el principi de la progressivitat –qui més té, més paga–, que sempre significarà que les rendes del capital financer no poden resultar privilegiades per sobre de les del treball i el capital productiu. Aquesta reforma estructural requereix, per començar, eliminar l’escandalós sistema de les formes societàries amb tipus impositius privilegiats del 0% i l'1%.