Juli Garreta (1925)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De l’editorial publicat a La Veu de Catalunya (3-XII-1925) arran de la mort de Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875-1925). La ciutat natal del compositor és des d’avui la Capital de la Sardana 2021, distinció que l’any passat va ostentar Perpinyà. Els actes de la capitalitat comencen aquest dissabte (17 h) al Teatre Auditori Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíxols.
[...]
Nat a Sant Feliu de Guíxols, on ha mort, el dia 12 de març de 1875, Juli Garreta tot just acabava de complir la cinquantena. La seva glòria s’havia estès per tota la terra catalana, amb les notes inspiradíssimes de la nostra dansa, que ennoblí i enlairà encara, quan semblava impossible qualsevol superació. El nom de Juli Garreta anirà lligat per sempre a la història de la restauració de la sardana i ocuparà un dels llocs més eminents de la gloriosa dinastia dels músics d’una tradició genuïna que va des de Pep Ventura a Enric Morera. Juli Garreta era alhora un músic popular i un tècnic formidable. Home genial i profundament intuïtiu, com digué Pau Casals, constituïa segons notà Joaquim Pena [crític musical] un cas molt curiós en la història de la música. No havia tingut mai més mestre que el seu pare, qui li ensenyà les primeres nocions de l’art dels sons. No havia assistit mai a cap Conservatori ni escola de música. Havia viscut sempre allunyat dels centres musicals i de les grans urbs. No havia vingut a Barcelona sinó ocasionalment. I, malgrat tot, veritable autodidacte, amplià amb una intuïció genial els seus breus estudis i els seus coneixements sumaris, i a poc a poc, dut per la seva inspiració poderosa i el seu instint pairal, es convertí en un músic eminent, en un tècnic formidable, que de la mateixa manera triomfava amb les seves sardanes i amb les seves simfonies, i copsava nous i sorprenents efectes orquestrals. Com diu un dels seus biògrafs, les seves sardanes feien conèixer i admirar universalment els trets essencials de la nostra dansa. N’ha escrit prop de cent. I en totes hi ha, ultra la més sorprenent perfecció tècnica, l’etnicisme més pur i més viu. Catalunya perd amb Juli Garreta una de les seves glòries més legítimes i més enlairades, realitat sortosa i triomfant, esperança encara gràvida de possibilitats i d’ulteriors desenrotllaments. Juli Garreta era un veritable geni musical, i cada dia que passi la posteritat confirmarà amb més convicció aquest judici. [...] Sant Feliu de Guíxols serà d’ara endavant un dels grans centres de les peregrinacions sardanistes. A la bella terra empordanesa acudiran tots els amants de la nostra dansa, tots els catalans. Mai no serà tan notori el ritme religiós de la sardana com al voltant de la tomba de Juli Garreta, convertida en un dels monuments commemoratius de la renaixença de Catalunya.
