El pas de l’Antic Règim a les democràcies liberals va ser un canvi d’era marcat per la Revolució Francesa (1789), a la qual havia precedit, uns anys abans, la Revolució Americana que va donar lloc als Estats Units. A remolc de la Il·lustració, al segle XIX va quallar a Occident un nou món en què la voluntat popular agafava la paraula i el poder. Queia la vella i decadent aristocràcia. Va ser un trencament: entràvem violentament en la modernitat de bracet d’un progrés optimista, un avenç que era ideològic ("llibertat, igualtat, fraternitat"), material (industrialització, avenços mèdics i tecnològics) i cultural (educació universal).
Ara estem lluny d’aquell gran gir esperançat. De fet, estem als antípodes. Estem involucionant. Si hagués de triar un període mirall, me n’aniria a uns dos mil anys enrere, quan la Roma clàssica va transitar de la República a l’Imperi, una època convulsa, de declivi, de guerres civils, de concentració de poder en poques mans i de ruptura del consens entre rics i pobres. L’arrencada imperial amb Juli Cèsar, un populista ric que es declarava amic i protector dels pobres, i que va acabar sent assassinat el 44 aC per una conxorxa de rivals polítics inspirats en el difunt Pompeu, marcaria els següents dos segles, regits per catorze autòcrates, alguns, com Neró (assassí de família, intèrpret de lira, perseguidor de cristians i piròman), de ben sonats. I no oblidem que, com els EUA d’ara, Roma era llavors la gran potència mundial.
La pregunta inevitable que em faig és aquesta: ¿Som avui a l’inici d’una època imperial? El gir que estan fent els Estats Units sembla anar caòticament en aquesta direcció. Les institucions democràtiques trontollen, el poble –com la plebs romana de l’època– reclama homes forts que ens treguin del marasme, de la pobresa i de la sensació de decadència. El reelegit president nord-americà, Donald Trump, es presenta en aquests termes: mà dura, radicalitat en l’exercici del poder per esclafar els enemics, es diguin immigrants, elit demòcrata, científics torracollons, europeus decrèpits o competidors xinesos.
Plini el Vell ja va acusar Juli Cèsar d’haver comès a la Gàl·lia "un crim contra la humanitat". Aquest va ser l’home que va travessar el Rubicó i es va fer amb el poder absolut. La seva clemència –això sí que ho tenia– amb els enemics interns li va acabar costant la vida. El seu nebot i successor, Cèsar August, que també s’havia distingit per una barreja de sadisme, escàndols i actuacions il·legals, va ser qui assentaria el canvi d’època: després de desfer-se de Marc Antoni, es va moderar i lentament va fixar el que seria el nou sistema imperial, el govern d’un sol home, mantenint nominalment les institucions republicanes (per exemple el Senat) però reduint-les a un paper merament instrumental. Va estar-se al poder més de quaranta anys. Després van venir Tiberi, Calígula, Claudi, l’esmentat Neró...
Trump va voler fer de Juli Cèsar amb l'assalt al Capitoli, però no va arribar a creuar el Rubicó. Es va quedar a mitges. El nou embat l’ha fet amb unes altres armes: agusant les eines de la manipulació comunicativa amb l’ajut inestimable d’un aspirant a successor seu, Elon Musk, un Cèsar August en potència. A Trump, inclement, no l’assassinarà políticament ningú. A les mans d’aquest tàndem d’egopolítics superrics, la democràcia liberal corre un seriós perill, com s’està veient amb les aliances que promouen. Musk acaba de donar suport explícit a la ultradreta nazi alemanya (AfD) i a l'anglesa (Farage). A Trump l’atrauen els lideratges personalistes, implacables i heterodoxos, es diguin Putin o Milei.
Els propers quatre anys seran clau per veure quina capacitat tenen Trump i Musk de desmuntar la democràcia des de dins i d’empènyer el món cap a una direcció autocràtica, amb titelles a les seves mans. Per descomptat, des de l’altre costat de la barrera la Xina s’ho mira amb un mig somriure. Potser la nova era imperial serà la seva.
