Què amaga l’espectacle del nen del pou (I)
Fa catorze dies que Julen Roselló és al fons d’un pou a Totalán, Màlaga. Prou temps perquè les cadenes de televisió hagin pogut consolidar un espectacle ajustat a les característiques precises del cas.
El circ: Un grup de periodistes perseguien l’equip de salvament de miners quan sortien del seu hotel per dirigir-se al pou. Els treballadors eren assetjats com celebritats de la premsa del cor i interpel·lats amb preguntes com “¿Creen que el niño está vivo? ” Dimecres a la nit, al poble del nen, s’hi va organitzar una vetlla per pregar. Els pares del nen també hi van anar. Les imatges de gent resant, gairebé en estat de trànsit, i cantant com si gemeguessin es desenvolupaven no dins la intimitat d’una església sinó sota una carpa instal·lada al carrer, un símbol inequívoc del món del circ.
La banda sonora: El reclam televisiu perquè l’espectador distret giri la vista cap a la pantalla quan sent una música d’acció trepidant. A Espejo público, la sintonia estava composta per sons de percussió que recordaven cops de mall. Un so que remet, de manera instintiva, a les feines de rescat i provoca un reflex condicionat a l’espectador. Identifica ràpidament de què es tracta amb aquell estímul, que provoca una reacció d’alerta.
El compte enrere: Des del 13 de gener les televisions han establert un equívoc compte enrere per al rescat. Han creat a l’espectador la falsa sensació que quedava molt poc per trobar el nen. Titulars com “A pocos metros de Julen”, “A centímetros de Julen”,“Julen, las horas decisivas” (sense que fos cert) han distorsionat la perspectiva del temps i dels esdeveniments perquè prioritzaven crear ansietat i no pas informar del ritme real del rescat.
La simultaneïtat: Tant Antena 3 com Telecinco han mantingut en directe un petit requadre a la pantalla que mostrava un pla general en directe del lloc del rescat. La imatge era buida de contingut perquè era impossible saber què passava. Però és útil per fabricar la sensació que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa i, per tant, generar la necessitat d’estar connectat de manera permanent.
Politització: L’aparició de Juan José Cortés, pare de Mari Luz (una nena desapareguda fa anys) i que actualment és membre del PP, ha polititzat les tasques de rescat sota una falsa perspectiva de solidaritat parental.
Patriotització: Les televisions han traslladat l’èpica del rescat a una mena d’enaltiment de les forces de l’ordre espanyoles i sentiment unificador de país. “Sentimos el aliento de España entera”,deia un guàrdia civil. S’ha produït una apropiació del cas amb voluntat patriòtica.
La infoxicació, que no té en compte el valor sinó la quantitat d’informació, prioritza la morbositat de la demanda d’audiència a la verdadera existència de novetats i a l’autèntica necessitat d’informar. El que falta saber és si, amb un ritme d’informació prudent i lògic, la societat d’avui dia se sentiria ben informada o es crearia la sensació que ens estan amagant alguna cosa.
