Juguen tots, guanya Duran
Passen els dies i, ves per on, cada vegada s'entenen més coses del que va passar la nit electoral. En la tan esperada compareixença de Mas, va haver-hi una anècdota que vés a saber si passarà a ser categoria. Just quan tothom esperava que parlés el just i flamant vencedor, va agafar la paraula Duran i Lleida, i el més sorprenent no va ser el que va dir, sinó com ho va dir.
Duran va parlar ben bé cinc minuts, en el moment de màxima expectació, i va voler deixar clar, amb aquella llarga aparició, que el seu paper en cap cas seria secundari. Per si no havia quedat prou clar que no era cap casualitat, la mateixa escena es va repetir de manera idèntica al balcó uns instants després. Duran començava a representar el paper que sap fer millor que ningú: ser-hi sense ser-hi. Dos dies després, Mas confirmava que Duran no seria al Govern, però que seria "molt influent" i que tindria un paper dominant en les relacions amb Madrid. Es consumava així el nou perfil de Duran: influir sense sortir, manar sense càrrecs, o el que és el mateix, maniobrar sense haver de desgastar-se.
Duran, que és el polític més expert, intel·ligent i que regula millor la manera de comunicar i de no comunicar del nostre país, va entendre ja fa molts mesos que no li guanyaria a Mas el control de la federació. Havia de perdre aquella batalla per guanyar un dia la guerra. I la seva ombra allargada ha aparegut en el nomenament explosiu i curiosament poc analitzat de Fernández Bozal, qui fa pocs mesos comparava les consultes independentistes amb els funerals proetarres. Bozal és una consellera aparentment independent, que no figura entre la quota oficial d'Unió, però se sap que és una persona propera a Duran i a les seves idees. De fet, el primer que va fer després de jurar el càrrec va ser donar les gràcies a Duran.
Posar Bozal en un govern de pinyolistes és la manera més ràpida i eficaç de desactivar qualsevol aventura sobiranista. En la seva primera compareixença, Felip Puig havia de fer estranys equilibris per justificar el nomenament de la nova consellera de Justícia i se'l notava incòmode: la vacuna que hàbilment havia inoculat Duran en el govern de Mas començava a fer efecte. Però la doctrina Duran, que és complexa, ben estructurada i plena de laberints, ha aconseguit situar la crisi al davant de tot i que els problemes econòmics tapin les ansietats nacionals, o si ho volen dir d'una manera més simplista, ha enterrat el 10-J amb les necessitats més urgents. La cirereta del pastís ha estat el jurament amb l'ajuda de Déu que han fet Bozal i Ortega, un altre triomf de Duran des de l'ombra.
El dia del debat d'investidura, en què Mas va fer un discurs brillant i ple de talent, alguns analistes es van precipitar a dir amb massa contundència que el pujolisme havia mort, en el sentit que s'obria una nova etapa de creixement nacional. Bé, res del que està passant confirma aquesta hipòtesi. Més aviat la desmenteix: la crisi ha servit per tapar el sobiranisme, a l'aplaçament sine die se l'ha anomenat transició nacional i el nou peix al cove serà el que es reculli a Madrid després de demanar l'impossible concert econòmic. Com a molt, es pot dir que el pujolisme ha derivat en el duranisme. Fa un parell de dies, aquest nou duranisme entrava de ple en el discurs del president quan afirmava que les consultes ara només servirien per dividir la societat catalana.
Qui hauria dit fa tan sols set o vuit mesos, quan Convergència encara inflamava els cors del sobiranisme, que Mas diria un dia que les consultes sobrianistes són un element de divisió. I aquesta ha estat la primera gran victòria de Duran: imposar les seves idees. És cert, Duran no controla la federació, però ha aconseguit controlar-ne el més important, la ideologia. Una vegada Gary Lineker va dir que el futbol era un esport que jugaven onze contra onze i que sempre guanyava Alemanya. Usant el mateix símil, es pot dir que la política catalana és on els partits juguen tots contra tots però on sempre guanya Duran.