Si juguen, tot anirà millor
Podria posar-me a escriure sobre l’escola maltractada, immersa en el caos que ha acabat generant un poder sense autoritat educativa, un esgotament dels bons professionals, una guerra fora de lloc d’alguns sindicats, un oblit dels veritables objectius de l’educació pública. Podria posar-me a escriure sobre les confrontacions puristes i dogmàtiques a propòsit del català que oblidem, sobre com es va degradant la vivència de llengua compartida que, barrejada o no, encara pot ser llengua de joves. Podria posar-me a escriure sobre salut mental (just quan acabo un llibre sobre els dolors de viure), però hauria d’escriure sobre els trastorns per deshumanització. Podria...
Però escriuré sobre el joc, sobre el dret dels infants al joc. I, ho faig, per dos motius. El primer, perquè aquest dissabte 28 de maig és el dia internacional de les ludoteques i del joc dels infants. El segon, perquè, quan alguns ajuntaments han insistit aquests dies en aconseguir que les ciutats siguin “jugables”, siguin territori per al joc, les ments serioses i pensants del país han trigat poc a posar-hi l’etiqueta d’ocurrència infantil d’algunes esquerres. ¿Volem que només s’aprengui a l’escola? ¿Volem tenir un idioma o una llengua de la vida quotidiana més significativa? ¿L’equilibri mental no és el resultat de vides que tenen prou dosi de felicitat? Doncs tot això i més passa pel joc.
Aquesta societat gerontocràtica en què vivim està, formalment, a favor de la infància, però l’oblida amb rapidesa davant qualsevol crisi. Fa anys que, formalment, estem a favor del joc com a forma d’educació i aprenentatge, però sempre és una realitat menor davant les magnituds proporcionals o l’urbanisme. Acumulem autèntiques enciclopèdies sobre la ciutat dels infants o les ciutats educadores, però són teories que sempre acaben en el territori de les coses secundàries davant preocupacions adultes importants.
Vivim en societats immerses en experiències de vides que ens deshumanitzen, però no tenim dret a deshumanitzar la vida dels infants. Si els obliguem a anar a escola en un metro saturat, tenim l’obligació de garantir temps de parc. Si les escoles no tenen parets i la vida hi entra i els aprenentatges en surten, hem de fer possibles entorns escolars adequats, territoris de la ciutat en què sigui possible aprendre de maneres diverses.
Majoritàriament, encara es nega que jugant s’aprèn. Encara neguem a l’educació infantil la consideració de territori dels aprenentatges. Però sabem que l’oblit adult de les diferents maneres d’aprendre fa que els infants que, quan comencen escola, són éssers creatius, esdevinguin adolescents farts de covar pàgines de les quals examinar-se. No es tracta d’escolaritzar infants com més aviat millor sinó de construir entorns educatius al voltant de l’escola en què les diferents formes d’aprenentatge siguin possibles. No es tracta tan sols d’evitar que l’aire que les envolta estigui menys contaminat, sinó que l’entorn no estigui contaminat dels desastres adults, sigui un territori per tenir vides d’infància.
Si estem en un món en què han de viure vides injustes, en què a la nit ningú els podrà llegir un conte, tenim l’obligació que puguin estar, al llarg del dia, en espais de joc en què altres persones els ajudaran a imaginar i construir relats màgics. Si bona part del desenvolupament no és automàtic, i depèn de les oportunitats educatives que posem al seu abast, no podem oferir només escola, ni qualsevol escola. El podem anomenar ludoteca o parc amb activitats o joc estimulat. És igual. De la mateixa manera que tenim l’obligació d’oferir escola reglada, tenim l’obligació d’oferir territoris per tenir infància a partir del joc, fer possible tot el desenvolupament i no només el relacionat amb uns determinats aprenentatges. Fer possibles vides d’infància que no estiguin llastades per la injustícia. Vides en què, tenint menys de tot, no tinguin menys possibilitats de jugar.
Neixen infants, però un dia arriben a l’adolescència i jo –especialista aplicat– hauré de posar pau en els conflictes. Tot perquè, des de ben petits, no han pogut ocupar activament l’espai públic. Garantir espais i temps de joc és, també, garantir el desenvolupament de persones que aprenen a conviure, a ser infants en relació i no personatges de l’habitació individual amb recursos i activitats extraescolars de pagament. Tenir barris que siguin territori de relació i aprenentatges a partir del joc, és tenir ciutats per a éssers humans. Però ja sé que la infància no importa i el pròxim article hauré de tornar a les coses serioses.
