El que ens juguem
Hi ha una tradició inexorable de l’“independentisme de debò" que consisteix a acusar de traïdoria als adversaris. Aquesta tendència, aparentment irrefrenable, té una llarga història. Ja pocs mesos després del 14 d’abril, un best-seller polític duia per títol Ha traït Macià? Les acusacions a Companys només van acabar quan morí afusellat. Tarradellas va haver d’escoltar "Fora Tarradellas, no volem titelles". Jo mateix he sentit els crits de "Maragall borratxo" a la plaça de Sant Jaume, per no esmentar altres casos.
Ara ERC és titllada de traïdoria per Junts; Junts i ERC ho són pels unilateralistes purs; i aquests fins i tot s’anatematitzen entre ells. Els últims a rebre han sigut els d’Alhora. "Es presenten com polítics valents i deslligats de cap interès, tocats per la meravella de la política patriòtica, honesta i amb pit i collons. Que bé, oi?", ha escrit qui, l’any 2019, va ser número tres de la llista de Jordi Graupera a l’alcaldia de Barcelona.
Aquesta disputa entre autèntics portadors de la torxa és bastant pueril, però esterilitza energies que s’haurien de dedicar a altres coses. No n’hauríem de fer un drama, si no fos que a aquest mal costum del passat s’hi han sumat dos altres fets, que apunten al futur. El primer és que l’anatematització de l’adversari és adoptada avui per una força política del mainstream, el legitimisme postconvergent. És inquietant, però encara ho és més el segon fet: aquest enduriment a ultrança de la política s’insereix en un fenomen de creixement dels nacionalpopulismes arreu del món, combinat amb la revolució de les xarxes socials. És una combinació que permet obtenir majories polítiques, sobretot quan es disposa dels diners suficients. Trump va ser un dels primers a descobrir-ho. A més, aquesta combinació genera crispació i violència d’una manera molt perillosa. A Elon Musk li seria impossible –suposant que ho volgués– demostrar que no hi ha cap relació causa-efecte entre les mentides massives difoses a X-Twitter (i les seves pròpies piulades) i les salvatjades racistes d’aquests dies al Regne Unit.
L’ús massiu i sense escrúpols de les emocions identitàries, potenciat per la manipulació anònima de les xarxes, s’ha convertit en una fabulosa arma de guerra. Amb conseqüències nefastes: la vida política es degrada, la societat es crispa i divideix, les institucions democràtiques s’afebleixen i perden legitimitat. A les xarxes, als mitjans, als parlaments, el debat públic es fa cada vegada més salvatge (a França usen un terme de difícil traducció, l’ensauvagement). Les societats es polaritzen de manera exasperada. Va creixent el risc real (i greu) de veure com les democràcies es precipiten a l’abisme. Als EUA i a altres països (el nostre inclòs) s’està arribant a un punt en què els blocs confrontats ja no es reconeixen recíprocament com a adversaris legítims dins d’unes institucions democràtiques comunes, sinó que es tracten com a enemics a batre, o a abatre. Quan es traspassen aquests límits, pot passar de tot.
A Catalunya hem de ser conscients d’aquest fenomen general. Les coses, si badem o ens equivoquem, poden empitjorar molt. Evitar-ho depèn en bona part de nosaltres, perquè les polaritzacions extremes no són fenòmens naturals, espontanis i inevitables. Són creades i estimulades pels que calculen obtenir beneficis de les confrontacions radicals i, en conseqüència, les exasperen. La recepta és fàcil: endurir el llenguatge i l’argumentació; extremar els improperis; manipular als mitjans i xarxes digitals; caricaturitzar i demonitzar els adversaris, fent-ne els bocs expiatoris, els culpables de tots els mals.
En aquesta situació, cada vegada és més necessària la distinció entre "empitjoradors" i "milloradors". Els primers creuen que "com pitjor, millor". Són –diguem-ho clar– els que a Catalunya preferirien un govern de la dreta a Madrid, per tal d’"accentuar les contradiccions", fins a la "victòria final". Els "milloradors", en canvi, creuen que les emocions identitàries són un material inflamable que cal manejar amb precaució i respecte, i que en els afers públics cal aplicar el precepte hipocràtic del primum non nocere, del "primerament no fer mal".
Seria terrible que a Catalunya els "empitjoradors" se sumessin, i mimetitzessin, l’estratègia de crispació ultra que a Espanya acusa d’il·legítim un president elegit democràticament. Perquè també hi ha una altra tradició històrica de l’"independentisme de debò" que ens ha de preocupar: la del tret al peu. Precipitar una crisi a Espanya que obrís pas a un govern del PP (potser amb Vox), seria un tret al peu dels seus promotors, però seria sobretot una ferida gravíssima al nostre autogovern nacional i al futur de Catalunya.
La polarització extrema d’una societat és un mal absolut. Indueix al simplisme i l’aventura, les posicions demagògiques, genera mecanismes simultanis de credulitat i malfiança, d’exaltació i desànim, du a diagnòstics errats, a solucions il·lusòries, a teràpies equivocades. Per això necessitem avui, més que mai, gent de govern que sàpiga escoltar, que miri de comprendre les raons dels altres, més concentrats en les solucions que en els problemes. Necessitem més que mai la bona política, la que dona fruits concrets i millores consistents. Només per això el nou cicle que comença amb el president Illa mereix, com a mínim, un vot inicial de confiança.