Què ens juguem a les eleccions americanes?
1. Insolència. Els grans magnats americans del capitalisme financer i digital, amb capacitat de penetració gairebé arreu, tenen una tendència a la incontinència, una expressió d’impunitat a l’hora de mostrar el seu poder i exhibir la seva omnipotència, que encaixa en el nou sistema de comunicació global i que xoca amb la natural tendència a la contenció de les figures del capitalisme europeu, en què el plaer de fer soroll no havia penetrat gaire. Naturalment, aquest espectacle el lideren els que per la via digital estan aconseguint una incidència gairebé universal. Les seves formes deixen entreveure que per a ells no hi ha límits. Elon Musk ha portat a l’extrem aquest exhibicionisme en la seva campanya per fer guanyar Trump, és a dir, per tenir un ninot a la Casa Blanca.
Tanmateix, aquest exhibicionisme té una virtut: no enganya, diuen el que pensen i el que volen. No tenen vergonya perquè creuen que ningú s’atrevirà a plantar cara. Una escenificació de la insolència que no fa riure perquè va de veritat. De diferents maneres aquestes veus van insistint en una idea que és Peter Thiel qui l'ha expressat amb més precisió: “La llibertat és incompatible amb la democràcia”. És la manera més ingènua, si voleu dir-ho així, d’explicar el que busquen: neutralitzar els mecanismes de la democràcia que donen veu i poder a la ciutadania, perquè ells s’ho puguin permetre gairebé tot, sense trobar un governant o un jutge que els pari els peus.
No és que trobin que la societat és poc democràtica, sinó que ho és massa per als seus plans, en una mena de liberalisme sense control que és el que els indueix a buscar una ocupació del poder i de les institucions que els doni barra lliure. Amb la lògica conseqüència de limitar el benestar de la majoria i concentrar el poder en uns pocs. I el més greu és que una part de la població hi cau, i que les dretes i les extremes dretes autoritàries ja s’han posat a la seva disposició. Ho veiem cada dia a Europa, amb l’evolució cap a l'autoritarisme postdemocràtic, que és el camí que Musk i Trump han emprès junts desvergonyidament –aprofitant a més les mancances del sistema americà, on, per exemple, els membres del Tribunal Suprem els nomena en part el president, i Trump ja hi té majoria: així s’explica que una persona que carrega amb trenta-quatre condemnes penals pugui ser candidat–. Des d'aquesta mateixa perspectiva s’ha d’entendre la complaença de Trump i companyia amb l’autoritarisme rus. Dibuixant des d’ara una potencial aliança amb Putin –instal·lat sobre la versió russa del capitalisme sense límits per als que manen– per acorralar Europa.
2. Neopopulisme. Realment de Donald Trump a Kamala Harris hi ha tantes diferències com perquè la victòria d’un o altre canviï les expectatives del món? Les institucions americanes estan molt ancorades en el passat, marcades per la inèrcia conservadora. Qualsevol reforma exigeix majories molt grans que les fan gairebé impossibles. I els republicans juguen amb avantatge perquè els sistemes d’elecció dels tres poders –legislatiu, executiu i judicial– estan molt desequilibrats en la mesura que els estats més despoblats i més conservadors estan clarament sobrerepresentats. Per dir-ho ràpid, Donald Trump podria ser president amb milions de vots menys que Kamala Harris i, en canvi, el contrari és impossible. De fet, ja va passar quan va guanyar la presidència malgrat treure 2,8 milions de vots menys que Hillary Clinton. Guanyi qui guanyi, aquest nou capitalisme digital dels magnats exercirà la seva força i farà forat.
Però malgrat els vicis estructurals, no és el mateix Harris que Trump, perquè els demòcrates encara representen una Amèrica liberal i culta que té en les seves grans ciutats i en els estats més desenvolupats un capital important. Cap a on es decanti la partida és crucial per a Europa, on l’amenaça autoritària creix dia a dia i una administració Trump li donaria l’empenta definitiva. Les reiterades referències del candidat a parlar amb Putin i resoldre la guerra d’Ucraïna i el que faci falta és un signe clar del que es busca: aïllar i sotmetre aquesta nosa que és per a ells el que queda d’una Europa ancorada –cada dia una mica menys, cal dir-ho– en les seves tradicions liberals, conservadores i socialdemòcrates. No oblidem que ara mateix només un 30% dels ciutadans del món viuen en democràcies. Els populismes, diu Massimo Cacciari, són fenòmens de resistència reaccionària que a la llarga són impotents i fracassen. En l’univers digital també? Aquesta és la qüestió.