En política, massa sovint es confon fer política amb jugar a fer política. Què entenc per jugar a fer política? Actuar al marge de la realitat, obviant els càlculs de les relacions de forces –allò que està a l’abast i allò que no ho està–, creant fantasies sobre camins que no porten enlloc i menystenint l’acció política concreta. És una opció que només té dues sortides: la desmobilització natural quan la ciutadania pren consciència que l’estratègica escollida porta a l’atzucac o senzillament l'acumulació de frustracions que acaba desdibuixant els objectius.
És perfectament legítim lluitar per un projecte polític que avui està lluny de l’abast dels qui li donen suport. Però precisament perquè l’objectiu no decaigui és imprescindible fer política. Fa temps –des que el 2017 va viure cruament l’experiència dels seus propis límits– que l’independentisme està atrapat en la retòrica de jugar a fer política. I així es va desinflant de mica en mica, perquè la vida quotidiana té urgències que no es resolen en expectatives de calendari indefinit.
El punt de partida de tot projecte polític és el coneixement dels seus límits. Sense aquest factor de rigor elemental es produeix un distanciament descarat de la realitat i acaba essent un joc. No és possible que els que van voler fer creure que el 2017 anaven a màxims no fossin conscients que l’objectiu no estava a l’abast. La prova més evident és que just proclamada la independència van sortir corrent. Fa mandra repetir-se, però per voler fer real l’emancipació d’un país de l’estat en què està atrapat hi ha quatre condicions indispensables: una amplíssima majoria social; una capacitat de fer efectives les decisions de ruptura que s’hagin de prendre (Catalunya no té els poders coercitius: judicial, militar i policial); una complicitat dels poders econòmics –o d’una part important d’ells–, i un reconeixement internacional que inclogui el suport d’alguna gran potència. Catalunya no compleix cap d’aquests requisits.
Fer política vol dir treure el màxim de rendiment de la situació en què s’està i treballar per guanyar poder i posició. Parlar per parlar és jugar a fer política. I aquests dies en tenim dos exemples pregons: Puigdemont, que continua alimentant la fantasia que les institucions europees són les que torçaran el braç a Espanya; i el deliri d’alguns sectors, afortunadament a la baixa, que criden a l’abstenció a les pròximes eleccions amb la patètica fantasia que la radicalització supremacista de la política espanyola pot afavorir l’independentisme. Mentalitat de perdedors.
