Davant l'espionatge dels estats hi ha una reacció consistent a dir "a mi m’és igual que m'espiïn, perquè jo no tinc res a amagar". Ho vaig sentir a dir a Washington, quan Edward Snowden, que havia treballat per a l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, va revelar el programa Prisma, de vigilància massiva d’internet arreu del món. Va ser quan va dir allò que una criatura que naixés en aquell moment no coneixeria ni un sol instant de privacitat a la seva vida.
Però és que no es tracta que tinguis o no tinguis res a amagar, sinó que tu no has d’anar provant la teva innocència. Tu tens dret al secret dels teus missatges i que no puguin activar el micro i la càmera del teu mòbil quan vulguin. Regalaràs aquest dret? ¿No t’importa que la teva intimitat sigui coneguda i revelada quan li convingui a l’Estat? En nom de la seguretat, sí, dius? De quina seguretat? ¿Creus que la pulsió autoritària de l’Estat sempre s’aturarà quan arribi a la porta de casa teva?
I després hi ha els que diuen "és normal que l’estat espanyol espiï independentistes catalans, perquè són una amenaça per a la integritat d’Espanya". Això és equiparar independentisme amb terrorisme, i això és tractar els rivals polítics com a enemics. I aquesta posició no és democràtica. A part que és molt curta de vista, perquè ¿estàs segur que demà no et tocarà a tu? Però, sobretot, és la resposta de qui admet la derrota: a l’independentisme no se’l pot tractar democràticament perquè a les urnes pot guanyar. Si juga net, l’Estat pot perdre a Catalunya. Per això ha de jugar brut.
