Jugant amb el discurs de la por

L legeixo des d'Eslovènia les declaracions de Pere Navarro qualificant una eventual declaració d'independència catalana de "fantasmada". Aquest estirabot em fa pensar en la història del petit país que m'acull.

Recordo el 26 de juny del 1991, quan Eslovènia va dur a terme la seva "fantasmada". Fa 22 anys els eslovens no es van deixar intimidar ni per James Baker, tot un secretari d'Estat dels Estats Units, que el dia abans de la proclamació advertia que el nou estat "mai" seria reconegut, ni per la troica comunitària (això de les troiques es veu que ja ve de lluny), que amenaçava el naixent estat dient que "mai" formaria part del club comunitari. Els eslovens tampoc es van doblegar davant l'atac de l'exèrcit iugoslau, que pretenia recuperar el control dels passos fronterers (els drets de duana nodrien el pressupost federal iugoslau). Però aquella "fantasmada" va permetre que avui Eslovènia, sense negar cap dels problemes i mancances que té, sigui un estat sobirà present a tots els fòrums internacionals i hagi assolit un grau de desenvolupament que, malgrat la crisi, és similar a l'espanyol i superior al portuguès o el grec, amb menys de la meitat de l'atur que pateix Espanya.

Resulta, segons Navarro, que les secessions unilaterals són pròpies de Kosovo i recomana als partidaris "de la via de Kosovo" que vegin en mans de qui està la seva economia i la qualitat de vida que hi ha. D'entrada aquest discurs de la por ja no té gaire a envejar al del PP. Però també em sembla que no es pot ignorar gratuïtament quina era la situació de Kosovo sota Sèrbia i, per tant, quina era l'economia i la qualitat de vida que tenien els kosovars. Altrament, cal recordar també que la Cort de Justícia de l'ONU va dictaminar el 2010 que la declaració kosovar no va infringir el dret internacional.

Per Navarro fixar una data per fer una consulta crea "confrontació i crispació". Doncs bé, a la Iugoslàvia "predemocràtica" de principis dels 90 el seu tribunal constitucional va rebutjar prohibir el referèndum eslovè, consulta que la república mateixa va organitzar sense cap limitació. Mentrestant, a l'Espanya "democràtica" del segle XXI no es pot fer un referèndum a Catalunya perquè "ho prohibeix la Constitució".

Segueixo llegint i, per sort, trobo la solució. "S'ha de negociar amb responsabilitat, i no col·locar-nos cap data en el calendari que ens pugui portar a una situació d'estrès, i més encara enmig d'una crisi econòmica com la que tenim". Mantenir la data dins del 2014 "portarà frustració". No ens estressem, doncs. Traiem les dates i negociem..., però com es negocia lligat de mans i peus, si tant el PP com el PSOE, referent polític del PSC, ja han dit que no hi ha res a negociar? A més, hem d'esperar el final de la crisi? Precisament a causa de la crisi és urgent resoldre la nostra situació!

Navarro està, a més, molt preocupat pels inversors estrangers que, suposadament, no vénen a Catalunya per la pressió de fer la consulta el 2014. Ho diu i es queda tan ample malgrat que Catalunya és el territori que més inversió estrangera ha atret recentment. Cal suposar, en canvi, que la política espanyola sobre Gibraltar atreu la simpatia i les inversions britàniques o que l'incompliment dels compromisos inversors de l'Estat o l'ofec financer de la Generalitat són la fórmula ideal per atreure inversions i sortir de la crisi.

La independència de Catalunya no és un fi en si mateix ni serà la panacea, però per bé o per mal ja només queden dos models possibles, el de la recentralització que propugnen el PP i amplis sectors del PSOE o la independència. En aquest sentit, qualsevol ciutadà de Catalunya té tot el dret a estar en contra de la independència i la seva opinió ha de trobar el respecte democràtic més absolut. Però en els moments que vivim, precisament per la gravetat de la crisi i per les dificultats de molta gent, no és moralment acceptable jugar amb el discurs de la por, atemorint amb la pèrdua d'inversions estrangeres o estigmatitzant els adversaris polítics amb Kosovo.

Sabem que hi ha amplis sectors del PSC honestament a favor de la consulta, però no sembla que sigui la postura del seu líder, com posen de manifest les declaracions al·ludides. En suma, fer veure que s'està a favor d'una consulta quan en realitat s'al·leguen subterfugis per no participar en el Pacte pel Dret a Decidir, es rebutja parlar de cap data i es vol fiar tot a un pacte de negociació impossible és amagar l'ou i no jugar net.

I si arriba el cas que totes les portes s'hagin tancat i unes eleccions demostren el suport popular a la independència, una declaració unilateral serà tan inconstitucional com es vulgui, però no serà cap "fantasmada", perquè serà el resultat d'un procés democràtic que en cap cas serà contrari al dret internacional.