La jugada mestra dels comuns

Ja ho van petar a l’Ajuntament de Barcelona, sumant els seus vots al PP per fer Collboni alcalde i impedir així l’acord de Trias amb Maragall. Ho van fer amb el nas tapat, però ara els campions del tripartit no han tingut prou dits per obturar els narius pel Hard Rock i permetre l’aprovació d’uns pressupostos tripartits. N’han calculat les conseqüències? S’entén que ja els sembla bé obrir el camí a una victòria del PSC (sí, el defensor del Hard Rock i el que no els vol al cap i casal) o fins i tot de Junts (sí, els convergents de Trias). No s’acaba de veure quins càlculs han fet.

Amb la seva negativa, els d'Albiach-Colau també han donat una fabulosa empenta a l'operació d'acoso y derribo del govern de l’Estat, el segon "més progressista de la història", no? Sánchez, sempre ràpid i pragmàtic, ja ha anunciat que renuncia a aprovar els seus pressupostos. L’estabilitat de l’executiu de coalició amb suports transversals queda en l'aire a l'espera del que passi el 12 de maig a Catalunya. Tornem a entrar en turbulències. En plena sequera, Catalunya (i Espanya) es queda sense la pluja milionària d'uns comptes expansius, els últims possibles abans que Europa tanqui l’aixeta de la flexibilització fiscal postpandèmia. Els pròxims ja hauran de ser de contenció. És fàcil d’entendre l’emprenyada de les entitats socials, el món cultural, els sectors educatiu i sanitari o els afectats per la sequera (pagesia, turisme i indústria) per la decisió dels comuns de frustrar uns números que feien un salt quantitatiu notable. D'una tacada s'han carregat dos pressupostos socials. Uns genis. Costa de creure que els seus votants tradicionals no estiguin decebuts: són a la llista dels més afectats per les promeses frustrades.

I, més enllà de la greu afectació en el dia a dia, tampoc sembla que els comuns, capficats en el regat curt, siguin conscients de l’onada d’involució global que ens ve al damunt. Mentre la ultradreta s’està preparant per assaltar-ho tot, a Catalunya els suposats guardians de les essències de l’esquerra es carreguen un govern i uns comptes progressistes i posen contra les cordes a Espanya un govern on hi ha els seus companys directes. Yolanda Díaz ha quedat descol·locada. Si no van preveure aquest escenari desastrós, malament. I si el van preveure, pitjor.

Però ni tan sols se’ls pot criticar per politiqueria, perquè els càlculs partidistes, si n’hi ha hagut, estan realment mal fets. Un tret al peu. Res del que han decidit els suma. Per què no s'han presentat com a impulsors dels guanys socials del pressupost sense deixar d'expressar el rebuig al Hard Rock? Ha estat tot per voluntat de recuperar protagonisme després de quedar fora del govern de Barcelona? Sens dubte n’han tingut, de protagonisme, però efímer i en negatiu, com amb l'operació Collboni. Debilitar així els companys de viatge, sabent quina és l’alternativa, no té ni cap ni peus: s’han equivocat d’enemic. Han caigut en el purisme ideològic del tot o res que tant han criticat en l’independentisme. I el resultat, esclar, és res. Ja no poden influir al govern de Barcelona ni al de Catalunya ni potser aviat al d’Espanya.

Caldrà veure com els comuns sobreviuen al cicle electoral que ara comença. De què serveix votar una formació frontissa de l’esquerra que no sap sumar amb les esquerres? A Catalunya, el PSC d’Illa serà el vot útil de l’esquerra no independentista (també continuarà aspirant a aglutinar la gent d’ordre). I a Espanya, per frenar la suma PP-Vox, el PSOE fàcilment es menjarà els seus socis de Sumar, que han vist com la formació germana catalana els feia un flac favor.

Per acabar d’entendre com els ha sortit el tret per la culata, només cal que mirin qui són els més eufòrics pel tomb que ha fet la política catalana. En l’àmbit estatal, PP-Vox es freguen les mans amb un Sánchez a qui de moment se li acaba la majoria plural. I, en l’àmbit català, Junts no dissimula l'alegria per tornar a jugar la carta Puigdemont, mentre Illa (a qui Puigdemont i Aragonès han escollit com a rival a batre) aspira també a tot. Aquest és el resultat estratègic a què ha portat la jugada mestra dels comuns.