Entre el regnat de Caterina II i l’abdicació de Nicolau II, durant cent vint-i-sis anys, la major part dels territoris de l’actual Ucraïna, de Lituània, Bielorússia, Moldàvia i la porció central de Polònia van constituir l’anomenada Zona de Residència o Zona d’Assentament: les regions més occidentals de l’Imperi Rus, on els súbdits jueus dels tsars estaven obligats a domiciliar-se, per evitar –se’ls considerava nocius i paràsits– que s’escampessin arreu de l’immens estat. Era un territori d’1,2 milions de quilòmetres quadrats, habitat també per molts altres grups nacionals i on els jueus representaven menys del 12% de la població total. En qualsevol cas, si hi afegim la veïna Galítzia, aleshores austríaca però avui part d’Ucraïna, es tractava de la més gran concentració de jueus del món: entre 6 i 7 milions de persones.
Molt nombrosos en ciutats com Vílnius, Bialystok, Varsòvia, Brest i Chisinau, i també a Odessa, Kherson, Berdítxiv, Jitómir, Poltava, Kirovohrad (aleshores Elizavethcrad), Dnipró (abans Ekaterinoslav), Mariúpol i altres indrets que la guerra en curs manté de trista actualitat, els jueus de la Zona de Residència vivien sobretot en petites ciutats i pobles grans que ells anomenaven shtetls, on podien ser la meitat o més dels habitants.
En general, es tractava d’una població pauperitzada de petits comerciants i ínfims artesans discriminats davant la llei i víctimes d’onades cícliques de violència antisemita, els pogroms. Entre 1881 i 1884, i també entre 1903 i 1906, van ser especialment nombrosos i brutals. Amb tot, la densitat relativa d’hebreus en aquells territoris els va permetre de construir un món. Un món amb la seva llengua (l'ídix), els seus periòdics, el seu teatre, la seva música, els seus partits polítics, les seves escoles rabíniques, associacions i querelles internes de tota mena. Un món que les convulsions del 1917-1918 van esberlar, i la substància humana del qual va ser exterminada pels nazis a partir de l’estiu de 1941.
Però la misèria i la persecució no eren incompatibles amb el talent, potser més aviat al contrari. Ho dic perquè d’aquella Zona de Residència i el seu entorn geogràfic i social van sortir escriptors com Isaac Bashevis Singer, i Joseph Roth, i Isaak Bàbel, i Irène Némirovsky, i Shmuel Joseph Agnon; i cineastes com Billy Wilder; i pintors com Marc Chagall; i revolucionaris com Lev Trotski, i Grigori Zinóviev, i Maksim Lítvinov; i polítics i estadistes com Chaim Weizmann, i Golda Meir, i Shimon Peres; i personatges com el doctor Zamenhof, creador de l’esperanto, sense oblidar una pila de científics guardonats després amb el premi Nobel.
Ucraïna va ser un dels escenaris fonamentals de la Xoà, l’indret on foren assassinats uns dos milions de jueus, no pas portats d’arreu d’Europa, com a Auschwitz, sinó capturats sobre el terreny. El 1989 al país encara n’hi vivien mig milió, que, a causa del col·lapse soviètic i l’emigració, el 2002 ja només eren cent mil, i fa un mes no passaven gaire de 60.000. Tanmateix, la gran paradoxa és que, en una Ucraïna més despoblada de jueus que mai en els darrers tres o quatre segles, el 2016 la Rada investí primer ministre Volodímir Groisman, jueu; i l’abril de 2019, quan Groisman encara estava al capdavant del govern, la ciutadania elegia president de la república un altre jueu, l’actor Volodímir Zelenski.
En cap altre estat europeu no s’ha donat mai una circumstància semblant, menys encara en un país mancat de tradicions democràtiques i la història del qual ha conegut tants episodis d’antisemitisme sagnant. En el país a la capital del qual, Kíiv, encara el 1913 havia estat jutjat pels tribunals tsaristes un oficinista jueu, Menahem Mendel Beilis, sota l’acusació medieval d’haver assassinat per motius rituals un nen cristià.
I aleshores apareix Vladímir Putin i, per justificar la seva criminal agressió del 24 de febrer, diu i repeteix que cal desnazificar Ucraïna. I a la mentida hi afegeix l’escarni, perquè Zelenski descendeix de supervivents de l’Holocaust i no ha mostrat mai cap simpatia per l’extrema dreta. I el dèspota del Kremlin i els seus corifeus d’aquí, i també alguns periodistes ingenus, converteixen l’anècdota en categoria i parlen del batalló Azov ucraïnès com si es referissin a les 38 divisions de les Waffen SS de Himmler i Hitler, i no a uns centenars d’extremistes llunàtics com n’hi ha –tots n’hem vist i llegit proves– als exèrcits espanyol, alemany o francès.
Demanar-li a Putin alguna forma de decència o de vergonya seria d’un candor culpable. En canvi, sí que fora desitjable que els relats i les anàlisis dels nostres mitjans tinguessin rigor i coneixements quan parlin de jueus, nazis ucraïnesos, etcètera. La Cristina Mas ha explicat esplèndidament a l’ARA el cas dels jueus d’Odessa, russòfons, que vivien tranquils sota els pretesos nazis de Zelenski i ara fugen cames ajudeu-me dels seus suposats alliberadors russos. Entretant, les tropes de l’antinazi Putin assetgen i maten indistintament cristians i jueus, i bombardegen per igual un hospital o el memorial de la matança de Babi Iar.
