Calen tests massius, ecumènics o no
En paral·lel a l'immens esforç de totes les persones en primera línia de la pandèmia, els instituts de recerca més lligats als hospitals fa mesos que estan treballant molt i eficientment malgrat els limitats recursos de què disposen. El departament de Salut finançarà 19 projectes contra el covid-19 i la Fundació Biocat comptabilitza 17 iniciatives, entre tests de diagnòstic, estudis de noves teràpies, models de predicció i monitorització, avaluacions de símptomes i nous models de respiradors. I la llista no és exhaustiva de tot el que es fa. La recerca biomèdica, una activitat que té una escala d'anys, s'ha accelerat i ara la té de mesos.
Però el camp de les biociències és tan ampli com la vida mereix, i bona part d'aquest camp està cobert per instituts de recerca i universitats que tenen una relació menys directa amb la lluita contra el coronavirus. Tots aquests centres van ser tancats massa precipitadament amb l'estat d'alarma perquè no es va saber valorar el capital humà i material que tenien més enllà de la producció de coneixement. Així, la recerca del país ha mantingut tancats a desgrat seu centenars de metres quadrats de laboratoris amb el nivell de bioseguretat necessari per fer els tests, els instruments de real-time RT-PCR necessaris apagats i els biòlegs moleculars, microbiòlegs, tècnics i biotecnòlegs plegats de mans sense poder fer res.
La situació canvia quan s'engega el Programa Orfeu, basat en la realització de 170.000 tests diagnòstics en sis setmanes per part de tres centres de recerca: el Centre de Regulació Genòmica, l'Institut de Recerca Biomèdica i l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Una gran notícia. I, en una segona fase, el programa preveu que altres centres de recerca i departaments d'universitats puguin fer créixer el ritme dels tests. Qui es dedica a la biomedicina, la biologia molecular o la microbiologia també pot fer un test diagnòstic que era recerca fa quaranta anys! De fet, també s'hi podrien incloure centres i facultats de veterinària (algun avantatge n'hem de treure, de ser tan semblants a les mules, amb perdó dels equins). Més encara: la indústria biomèdica té capacitat de fer tests o, si més no, de proveir de la instrumentació per fer-ne. Donada la paralització de l'activitat industrial, no ens convertiríem pas en una dictadura del proletariat si en socialitzéssim temporalment el material.
L'administració faria bé d'espolsar-se els procediments que no tenen sentit en el nostre estat actual. Així com la societat ha sortit del seu ecumene, la terra coneguda, personal, social i laboral, l'administració s'ha d'atrevir a traspassar el seu ecumene administratiu. No parlo de la feina ingent que es fa, sinó de la visió. Quan manquen màscares i protectors d'ulls homologats als hospitals, no té sentit que els equipaments creats per iniciativa popular i validats per sanitaris no hi arribin perquè estan aturats en lentes homologacions que fan perdre més vides de les que fan guanyar. Una biòloga que fa recerca sobre bacteris pot fer un test clínic de detecció de virus. El departament de Salut pot delegar al d'Empresa i Coneixement la realització de tests diagnòstics. En resum, Orfeu s'hauria d'haver implementat des del primer moment i no anunciar-se quan portàvem més de 2.900 morts al Principat. I ja posats a somiar, fins i tot s'hauria pogut coordinar amb l'encara inexistent pla equivalent de l'Instituto Carlos III per als centres de recerca a Catalunya de titularitat estatal, que caldrà anomenar Morfeu, per ser justos.
Si bé una acció àgil i anecumènica permet respondre millor a la pandèmia, també és cert que comporta un risc evident: la falta de criteri. Contra això, només hi ha una recepta: recórrer a l'expertesa contrastada amb una altra expertesa. Una solució racional que l'administració no pren fàcilment o bé per inèrcia o bé per evitar la pèrdua de poder que comporta. Un exemple clar d'això és la tardana creació d'un consell assessor científic a l'Estat més enllà dels assessors de capçalera, quan ja hi havia 1.500 morts.
Així i tot, empesos per la tragèdia, tot i que a diferents ritmes i de manera encara insuficient, els governs estan donant com més va més pes a les decisions expertes. Unes decisions que haurien estat més fàcils de prendre si abans, en temps ecumènic, l'expertesa hagués estat més al centre de la política científica i, en general, de la mirada política. Però ja en parlarem més endavant, d'això. Ara arremanguem-nos contra aquesta tragèdia que qüestiona el model de societat que hem muntat d'esquena a la vida no enjardinada. Vivim, actuem i testem massivament i anecumènica, que molt està per fer i tot, en el fons, és possible.