El precedent hongarès
PolitòlogaMentre la repressió contra l’independentisme s’endureix a Espanya i la llibertat d’expressió comença a estar seriosament en risc, al bell mig d’Europa Hongria encara les eleccions que podrien donar un tercer mandat a Viktor Orbán, el líder polític del continent que més obertament està dinamitant els principis de la democràcia liberal i la mateixa Unió Europea.
Des que el 2010 va accedir al poder, Orbán ha modificat la Constitució i la llei electoral per adaptar-les a la seva figura i s’ha dedicat a purgar el sistema judicial, controlar la premsa i atacar les organitzacions civils que treballen en defensa dels drets humans. La divisió de poders, la llibertat d’expressió i el pluralisme estan en perill al cor d’Europa, davant el silenci còmplice de tots els estats membres. El fil conductor d’aquesta contrarevolució és un discurs populista i xenòfob, que defensa sense complexos l’afirmació “No volem ser diversos, no volem que el nostre color, les nostres tradicions i la cultura nacional es barregin amb les altres”, en un país on l’any 1944 més de 400.000 jueus van ser deportats als camps de concentració pels nazis, en estreta col·laboració amb el govern hongarès.
¿Com s’explica que la memòria sigui tan fràgil i que a Hongria, com en tants altres països, els líders polítics que ataquen la democràcia liberal sense vergonya rebin tant suport popular? Com en el cas de Trump o del Brexit, s’acostuma a atribuir al malestar provocat per la crisi econòmica i els efectes de la globalització. Unes oposicions febles i fragmentades explicarien també el fàcil accés d’aquests líders populistes al poder. I, finalment, mentir, donar respostes simples a problemes complexos i apel·lar a la por i als instints més bàsics sembla avui la fórmula infal·lible per guanyar eleccions.
László Földényi, un destacat intel·lectual hongarès, atribueix la victòria sostinguda d’Orbán a la importància que, al llarg de la història del país, ha tingut un sistema feudal de govern que hauria impedit el sorgiment d’una burgesia forta i hauria acostumat els hongaresos a dependre de líders forts i carismàtics. Levente Polyak, un jove activista que lidera un sector de la resistència a Budapest, hi afegeix la rellevància del factor cultural i lingüístic. L’hongarès és una llengua difícil que no comparteix arrels ni vincles amb les llengües del seu entorn. Potser per aquesta raó els hongaresos són els europeus que, de mitjana, parlen menys llengües estrangeres per habitant del continent. A diferència dels parlants de llengües romàniques, que sense un coneixement detallat de les llengües veïnes ens podem entendre mútuament amb relativa facilitat, el marc mental hongarès convidaria a l’aïllament: un terreny ben adobat per cultivar la por a la diferència.
El pes de la història i el marc cultural i lingüístic serien, doncs, les causes profundes d’un retrocés democràtic que malauradament no es limita a Hongria i que, segons diversos estudis, té cada vegada més suport entre la gent jove. Definitivament, se’ns ha girat molta feina.