El món de Davos
PolitòlogaLa trobada dels líders mundials a Davos ha coincidit aquesta setmana amb la publicació de l’informe anual d’Oxfam Intermón, que, una vegada més, revela la realitat econòmica i social a escala planetària i denuncia la creixent desigualtat al món. Avui 42 persones posseeixen la mateixa riquesa que els 3.700 milions de persones més pobres. L’any passat el nombre de persones amb més de mil milions de dòlars va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. Mai com ara havien conviscut la riquesa i la pobresa extremes. I podria tenir solució, perquè l’augment de la riquesa d’aquesta elit mundial equival a set vegades la quantitat necessària per acabar amb la pobresa extrema al món. Les xifres són conegudes però, llegit detingudament, l’informe és duríssim i convé aturar-s’hi.
Primer, per desemmascarar els llocs comuns que acompanyen els discursos sobre creixement econòmic. Oxfam Intermón demostra que no és cert que aquesta acumulació de riquesa sigui fruit del treball, el talent o la innovació. Dos terços de la riquesa dels multimilionaris provenen d’herències, monopolis, relacions de nepotisme o evasió fiscal. També confirma que és fals que la riquesa d’uns quants beneficiï el conjunt, perquè l’any passat el 82% del creixement de la riquesa mundial va anar a parar a mans de l’1% més ric.
En segon lloc, l’informe recorda que treballar ja no garanteix sortir de la pobresa. Un terç de les persones que treballen als països emergents o en desenvolupament són pobres. I, arreu del món, el 43% dels joves no treballen o si treballen segueixen en situació de pobresa. Avui, en ple segle XXI, 40 milions de persones treballen com a esclaus.
Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe. La gran víctima d’aquesta desigualtat és la democràcia perquè es produeix en detriment de les condicions laborals i dels drets humans de milions de persones arreu del món. A la Xina, però cada vegada més també en països occidentals, la llibertat d’expressió és també sacrificada pel camí. El capitalisme i la democràcia liberal van vèncer el feixisme l’any 1945 i el comunisme a principis dels anys 90. Des d’aleshores, semblen haver agafat camins divergents i fins i tot contradictoris.
Aquesta creixent polarització social fa que els més rics tinguin cada vegada menys contacte amb els més pobres. Barris residencials tancats, escoles exclusives, avions privats i vides offshore disminueixen els espais de trobada, el coneixement mutu i la barreja social que és al cor de la democràcia. Potser per això, a Davos necessiten entretenir-se amb la simulació d’un dia en la vida d’un refugiat. Durant 75 minuts, els participants al Fòrum Econòmic Mundial tenen l’ocasió de “viure en pròpia pell” aquesta experiència. Sembla que les més de 3.000 persones refugiades que moren ofegades anualment al Mediterrani des del 2014 no són una alarma suficient per prendre mesures urgents i dissenyar polítiques que recuperin l’empatia i la preocupació pel destí comú de la Humanitat.
