La Lleva del Biberó

PolitòlogaAmb divuit anys, un d’aquells professors que marquen la vida em va interpel·lar amb una afirmació que m’ha perseguit per sempre més: l’element més determinant de la meva cultura política no seria l’origen dels meus pares, la meva educació o les meves opcions vitals, sinó què feia i on era el meu avi el 18 de juliol del 1936.

Nascut l’any 1920, el meu avi Enric era fill d’un metge simpatitzant d’Esquerra Republicana. L’any 1938 va ser cridat a servir la República amb la Lleva del Biberó. La seva família va voler protegir-lo i, per evitar que anés al front, el va enviar a casa d’uns parents a Torelló, on va estar amagat durant una bona temporada. La seva història ha estat tenyida d’aquella nebulosa que ha impregnat sempre les petites històries familiars de la Guerra Civil. Silencis, llacunes de memòria, records esborrats i anècdotes repetides una vegada i una altra per omplir el gran buit.

Per això em va colpir tant l’obra de teatre 'In memoriam', que dijous es va estrenar al Lliure. Era la segona vegada que la veia. Hi havia anat a mitjans d’octubre del 2016, quan la van programar per primer cop. Volia tornar a escoltar aquells sis grans testimonis de l’absurditat de la guerra. Volia tornar a entendre per què la República havia sacrificat una generació de joves que no volien anar a matar i que per sobre de tot no volien morir. Pel camí, van viure un infern, van passar gana i set i es van morir de por. Primer, la por de no tornar a casa. Després, la por de l’enemic i de l’arbitrarietat dels propis comandaments. I, de seguida, la por de morir. “Per a ells, la por no era un sentiment que passa. La por era un estat”.

Aquells joves aviat van entendre que els havien enganyat i que els enviaven a primera línia del front. L’obra retrata la vida ordinària dels soldats a les trinxeres, amb moments de distensió, avorriment i fins i tot diàleg amb les tropes enemigues. Però el conflicte va escalar ràpidament i aquells nois de seguida es van trobar atrapats en la carnisseria de la Batalla de l’Ebre. “Què s’ha volgut demostrar amb la defensa desesperada d’un tros de terra que tothom sabia que estava perdut d’entrada? Si el que es pretenia era escriure una pàgina brillant amb la sang de milers d’homes, ja està fet. I ara, què?”

I ara, què? ¿Com païm aquesta història i què fem nosaltres, els nets dels supervivents i dels que, com el meu avi, se’n van poder escapar, amb les ferides d’aquell sacrifici innecessari?

L’octubre del 2016 jo estava embarassada de vuit mesos. L’endemà de veure l’obra, unes setmanes abans del que estava previst, em vaig posar de part. Per això també em va marcar tant aquesta història. Un any i mig després, encara em va emocionar més. Vaig sentir la por davant la mort a flor de pell. Vaig plorar de ràbia per les vides que es perdien mentre els que les havien de protegir exigien heroïcitat i resistència perquè “resistir és vèncer”. I vaig sentir tristesa per un context polític que s’ha tornat més agre per unes ferides que segueixen supurant.